Respetar

Obligar-los a compartir?

Una de les coses que més m’agraden de la criança d’un fill és que sempre et duu noves situacions a la vida, moltes de les quals t’eren absolutament alienes fins fa poc. Tot està en constant canvi perquè els fills no paren de créixer i aprendre coses noves. Això és una altra de les coses més al·lucinants de tenir un fill; veure com aprèn, com assimila i emmagatzema, en aquell caparró, tot el seu entorn. Em meravella.

Arriba un dia en la vida d’un fill i sobretot en la vida dels pares, que s’ha d’anar al parc. I dic que s’ha d’anar al parc perquè si poguessin escollir, molts pares no hi posarien mai els peus i en part, amb tota la raó del món.

El parc tampoc és sant de la meva devoció, la veritat. Per molts motius. Però avui vull parlar només d’un d’ells: la lluita per les joguines entre els nens i l’afany dels pares perquè comparteixin.

Hi ha una edat que és força extensa en què els nens NO saben compartir. Ni en saben, ni poden,  ni volen, ni tenen cap interès en aprendre com es fa. Estan en l’etapa egocèntrica i tot gira al seu voltant; el sol surt perquè ells s’han despertat i marxa perquè ells se’n van a dormir. Més o menys és com deuen viure ells la seva realitat.

Hi ha una edat en què tot és seu; per descomptat la mama i el papa, però també tot el que hi hagi al seu voltant; el parc, el tobogan, i per també, evidentment, les SEVES joguines.

Aleshores arriba aquella situació que tant detesto; la meva filla vol la joguina de l’altre nen. Ell no la hi vol donar. Jo li descric la situació: “la joguina és seva i ara no vol deixar-te-la. Busquem una altra cosa per jugar”. Però a vegades em trobo amb altres pares que obliguen al seu fill a donar-li la pala, la galleda o el que sigui. I em sap greu. El nen no volia! Li han pres i li han donat a la meva filla, no ho trobo gaire just, la veritat… O al revés: un nen vol la joguina que té ella i ella no la vol deixar: “Que l’hi vols deixar una estona?”, li demano, “NO!”, em contesta, i aleshores dic a l’altre nen:“Em sap greu però ara no te la vol deixar”. Hauria d’obligar-la a compartir? Crec que no. Sí, potser hi haurà qui pensi que la consento, que m’equivoco. No ho sé, a mi em surt de fer-ho així. D’acord, el que viuran els nens és una frustració, però és el que hi ha. Tampoc li deixo jo el meu mòbil i bé ho encaixa, no? Tampoc els deixem seure al seient del copilot per molt que ho demanin, no? També podran encaixar que un nen no els deixi una joguina, n’estic segura. Obligar als nens a deixar-se coses no em sembla bé. Prendre als nens les joguines que són seves perquè les deixin, per obligació i protestant, a un nen que ni tan sols coneixen, tampoc.

Compartir és fantàstic sempre i quan ens surti del cor, ho fem de gust i ho fem amb qui volguem. Si compartim perquè ens hi obliguen, això ja no és compartir; és donar una cosa a un altre perquè no hem tingut altre remei i per tant, ja no és un gest fruit de l’amor o del bon rotllo, com li’n volgueu dir. Suposo que a vegades els pares obliguem als nostres fills a deixar-se les coses per quedar bé, perquè no volem pensar que tindrem un nen o una nena que no compartirà mai res. Però és que segurament no serà així. Quan entengui que si comparteix s’ho passarà millor, perquè és millor jugar acompanyat que sol, compartirà però perquè voldrà, perquè li sortirà de dins, perquè li vindrà de gust, perquè en tindrà ganes.

M’agradaria, m’agradaria molt que la meva filla fos generosa, compartís de cor, sentís empatia pels altres… però no l’obligaré a què faci ni senti això, i menys, quan sé que fracassaré perquè encara és massa petita. Què podem fer, aleshores? Respectar-los i sobretot, tenir paciència. La paciència, a més del Sentit Comú i el Posar-se al Lloc dels Altres, és una altra de les grans companyes en això de la criança.

I sí, ho reconec; no és fàcil. Per mi tampoc. No us penseu que perquè escric totes aquestes coses, per mi això de criar una filla és bufar i fer ampolles, ni parlar-ne! Pringo com tothom, i intento aprendre cada dia. I sabeu què m’encanta? Pensar que encara em queda molt per aprendre i saber que la vida em donarà les oportunitats que necessiti per fer-ho! Què més puc demanar?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.