Acompañar

DEMANAR AJUDA

14.7.2011

Demanar ajuda NO és fàcil però és imprescindible, sobretot, quan la necessitem. Jo no he estat mai gaire de demanar-ne i més aviat era de l’estil de “ja m’espavilo”. De petita, la separació dels meus pares i el fet d’anar d’una casa a l’altra amb motxilla de roba, deures, llibres… va fer que, inevitablement, em tornés potser més responsable perquè havia de pensar en coses que altres nens que no havien de canviar de casa, ni tan sols es devien plantejar. I d’alguna manera vaig anar integrant això d’anar-m’ho fent tot bastant jo sola, anar-me’n sortint de més o menys tot. Si alguna cosa costava, doncs m’hi esforçava més fins que sortia, i així anar fent fins a l’edat adulta.

I això, ser responsable d’aquesta manera, no és bo. Almenys, això és el que penso ara, que hi ha hagut una evolució gràcies a la maternitat. Perquè intentar ser una súper woman, arribant a tot (treballant, tenint vida social, sentin-te realitzada, tenint la casa a ratlla, etc.) és impossible quan et converteixes en mare. Almenys jo no ho he aconseguit. Amb el puerperi comences a adonar-te que espavilar-te sola ja no mola gens, ja no et fa sentir bé, i és més, ja no vols fer-ho tot tu sola. Perquè necessites urgentment acompanyament. Passem massa hores soles a casa i encara que aquell fill que ha vingut a nosaltres i nosaltres hem anat a buscar ens omple moltíssim i ens fa sentir immensament especials, les hores de soledat pesen i esgoten. En aquesta fase, la primera del puerperi, anava encara amb el xip incorporat i no deia res a ningú, transmetent la imatge exterior de què efectivament, no necessitava ajuda perquè jo “me lo guisaba, me lo comía” i me’n sortia. Però van anar passant els mesos, la Laia va anar creixent, i la demanda no disminuïa. La demanda, (nous pares, ho heu de saber) no disminueix, canvia, però no disminueix. I jo anava cada vegada més cansada, començava a tenir necessitat de temps per mi,…

Un dia que vam quedar amb les nenes per fer una mica de “teràpia maternal” em vaig desmuntar. M’havia vingut la regla aquell dia i la Laia, de 17 mesos, tenia febre. Estàvem, totes dues, sensibles i tot plegat va fer que, quan em van preguntar com estava, comencés a plorar explicant-los que em sentia sola i que no volia estar-ne. Que necessitava ajuda perquè el meu company treballava moltes hores, però que ningú trucava a la porta per donar-me-la. Una de les amigues em va dir: “I ja ho saben, la família, els amics… que sents això? Ja els ho has dit?”, “NO”, vaig contestar i aleshores, una darrera l’altra em van anar explicant que jo donava la imatge de què no necessitava ajuda de ningú perquè jo sola arribava a tot. Que semblava que podia amb tot, que se’m veia forta i valenta, capaç de lidiar amb qualsevol entrebanc i també, solitud. “Potser no t’ajuden perquè no saben que vols que ho facin. Demana-ho, simplement.”

Tenien tota la raó. Em vaig adonar que el primer temps de maternitat em sentia tan forta, tan lleona, que no vaig tenir la sensació punyent de solitud. Em vaig adonar que no sabia demanar ajuda. No la demanava perquè no n’havia demanat mai. Aleshores i després d’integrar aquesta disfunció profundament perquè m’abandonés per sempre, vaig començar a canviar de manera de fer i vaig començar a respectar també la meva necessitat. Vaig adonar-me que tenia molta gent al voltant disposada a donar-me un cop de mà amb la Laia perquè jo pogués anar tenint el meu espai per tornar a crear, per tornar a sentir-me més coses a banda de mare. Vaig demanar ajuda als avis (a tots), als germans, als amics… i em vaig transformar. La sensació de sentir-te estimat i ajudat quan ho necessites és impagable i jo l’he tinguda durant tots els mesos de després de la gran plorada. Havia de succeir perquè jo havia d’aprendre. Ja no vull fer-ho tot jo sola, perquè no puc, perquè és impossible i perquè no m’agrada. Vull que m’ajudin i vull que em demanin ajuda quan vulguin que els ajudi. Vull donar i també vull rebre.

Ara, que la meva filla està en la fase de voler-ho fer tot sola, li respecto aquesta necessitat i alhora li explico que quan necessiti ajuda, ens la demani. Vull que aprengui a fer-ho i el millor que puc fer per aconseguir-ho és predicar amb l’exemple. Per fi em permeto sentir-me també fràgil, o sentir-me que no arribo a tot i que no passa res. Perquè no estic sola i si no hi arribo jo, hi arribarà algú altre. Gràcies a la maternitat, que m’ha dut també aquest aprenentatge, per fi sóc lliure d’un pes que em vaig carregar, també, tota sola.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.