Control d’esfínters

11.7.2011

En el món de la criança, cada època té la seva pregunta. Si el teu fill té sis mesos la pregunta és: “Que ja menja?”, si està a punt de fer l’any o ja l’ha fet, en aquest cas és: “Que ja camina”, i si ronda els dos anys canvia per aquesta altra: “encara porta bolquers?”. Nosaltres estem en aquesta última època i per tant, som víctimes d’aquesta frase una vegada i una altra. Tinc absolutament integrat que el control d’esfínters s’adquireix amb el temps, quan el nen@ està madur per fer-ho i no hi ha res que puguem fer o dir perquè madurin o deixin de madurar abans. La feina dels pares en aquest cas i diria que en gairebé tots és, simplement, acompanyar-los en el seu procés, que en uns nens serà d’una manera, i en uns altres, d’una altra. No hi ha més, no hi ha secret i, posem-nos-ho al cap, no depèn de nosaltres. Ens costa abandonar-nos al “NO CONTROL” i per tant, integrar que els bolquers els hi vam posar nosaltres perquè era la “nostra” necessitat i practicitat que en duguessin, però a ells, més aviat els deuen haver fet nosa, segur. Aleshores, entendre que són ells els que han de dir “ara ja no els vull” i no nosaltres, ens costa. Perquè de fet, tenim molt interioritzat que som nosaltres els que els anem duent pel camí, de bracet o de la maneta, si vols, però som nosaltres els que els guiem. I jo cada vegada crec més que són ells els que ens “guien” a nosaltres.

Jo no tenia gens de pressa a què la Laia anés sense bolquers. Tenia temps i paciència i, repeteixo, cap ànsia perquè anés sense. Potser per això la vida m’ha canviat els plans i ha fet que la meva filla, amb 21 mesos un bon dia em digués, “Bolquer, NO!”. Així, d’un dia per l’altre i categòricament. Sense possibilitat de diàleg. Per mi era massa d’hora, no m’ho esperava i per tant, no estava preparada. Però clar, si estava disposada a respectar-li que trigués el temps que necessités, també havia d’estar disposada a respectar-li que se’ls volgués treure ja de seguida, no? Així és que encara amb certes reticències, no li vaig posar cap més bolquer. Per sorpresa meva, no ha mullat mai caps llençols i té un control del pipí total. De la caca també i no se la fa a sobre, però el problema és que en plena fase anal com estan els nens en aquesta edat, li costa fer-la. Li costa desprendre-se’n, deixar-la anar i clar, la reté fins que no pot més. El meu company i jo ens estem fent experts en acompanyar-la en el procés de fer caca perquè és com anar de part. Comença a caminar i a fer postures estranyes, de tant en tant corre, gemega i quan ja no pot aguantar-la més i ho sap, s’asseu a l’orinal i la fa. Però no és feina fàcil i a vegades em poso nerviosa i li dic: “només has d’empènyer!” i després em sap greu no acabar d’entendre que està en la fase anal, que ha decidit anar sense bolquer massa d’hora i que per aquest motiu té dificultats en deixar-la anar. No, per ella no és només qüestió d’empènyer, per molt que la seva mare li digui com ho ha de fer. Sé que és un procés i l’acompanyarem com hem estat fent fins ara, però a vegades em sap greu quan les mares, preocupades perquè els seus fills tenen 2 anys i porten bolquer em diuen: “Ja va sense?”, perquè veig que se senten com si ja fessin tard, que el seu fill va endarrerit i sé que quan arribin a casa li diran: “ja ets gran per anar amb bolquer!” quan el pobre nen no ha dit encara ni mu.

L’altre dia, al parc, la Laia va fer un pipí allà lluny, en un arbre. Se’m va acostar una dona marroquina i em va dir, en castellà i amb certes dificultats amb l’idioma, que quants anys tenia la nena. Li vaig dir que 22 mesos i es va posar les mans al cap. Aleshores em va dir preocupada que la seva en tenia 25 i que no es volia treure el bolquer, i acte seguit la va agafar de la mà i li va dir: “Ho veus, aquesta nena és més petita que tu i ja no en porta! Mira!”, em vaig afanyar a dir-li que la Laia era molt petita, que de fet, per fer la caca encara no estava gaire preparada i que teníem dificultats, que cada nen fa el seu procés, que no adquireixen el control d’esfínters, la majoria, fins als dos anys i mig, que el millor era no pressionar-los… però quan anava per la segona frase la dona marroquina ja era lluny, de la mà de la seva nena, i encara li parlava del mateix tema amb cert to de recriminació.

Em vaig sentir malament, em va saber greu. Per aquella nena, que no en té cap culpa, per la Laia, que ho va veure tot i no va ser una escena gaire agradable, i per les mares, que tot sovint ens emmirallem en els nostres fills i projectem en ells les nostres mancances i faltes d’autoestima. Espero que algun dia ens perdonin a totes!