cuando vuelves a trabajar

Quan tornes a treballar i ja ets mare/pare

Quan tornes a treballar després de ser mare o pare al teu cap hi ha una cosa nova que no existia quan anaves a treballar i encara no havies entrat en la maternitat/paternitat.

Ara, quan vas a treballar, penses coses que mai se t’haurien passat pel cap que pensaries. Per exemple: “si passés alguna cosa, trigaria 45 minuts a arribar a casa, i això, és molt temps”.

Fins aleshores, mai havia estat un problema treballar a tres quarts d’hora de la teva ciutat. Ara, quan vas a treballar, encara que tinguis feina i estiguis més o menys distret, hi ha molts moments en què et ve al cap la teva filla i recordes allò que va fer ahir, com s’embrutava la samarreta menjant gelat, el petó que et va fer abans d’anar a dormir, o intentes imaginar-te què deu estar fent a hores d’ara, mentre tu no hi ets.

Ara quan vas a treballar, cada vegada que algú et pregunta “tens fotos, d’ella?” respires profundament i penses (sense dir-ho en veu alta) “gràcies, gràcies, gràcies per demanar-me que te n’ensenyi fotos… tenia ganes de tornar-la a veure, i ara ja tinc excusa!”.

Quan tornes a la feina després de dos anys de no haver-hi anat costa molt concentrar-se i fer allò que havies fet tantes vegades, amb la mateixa celeritat que abans. És com si tots els cargols estessin una mica rovellats i calgués unes hores més per fer rodar la màquina sense grinyolar.

Quan vas a treballar i tens un fill, o dos, o tres, surts de la feina amb el coet al cul, amb unes ganes boges d’arribar a casa, amb la sensació que t’has perdut un munt de coses i de no voler renunciar a ni un minut més sense ells.

Mires el rellotge i ja no tens ganes de fer res que allargui o endarrereixi la tornada a casa. Només tens una cosa al cap; arribar, arribar, arribar… i abraçar, retrobar-te, estar junts de nou.

Quan fa dos anys que gaudiu tu i el teu fill@ de la lactància materna, quan tornes a treballar esperes amb candeletes la primera presa.

Després de tantes hores sense alletar, els pits estan plens i en notes el pes, i desitges arribar a casa i compartir aquella estona. Saps que li encanta mamar quan hi ha tanta llet i saps que quan ho faci, les hormones faran que t’entri aquella son tan agradable, que et farà perdre el món de vista i retornar al que de debò és important: l’AMOR.

Quan tornes a treballar després de tant de temps t’adones que en el fons, sembla que només hagi estat un suspir. T’adones de com ha rodat tot plegat sense tu i que ni la roda t’ha trobat a faltar, ni tu has trobat a faltar la roda.

T’adones de com de bé t’ha anat estar-ne allunyada durant aquells mesos i anys, apreciant altres coses, anant a un altre ritme, amb una altra energia, amb un altre aprenentatge, molt més lluny de la raó, de la ment, i molt més proper a l’ànima.

Quan tornes a treballar i tens una filla que està a punt de fer dos anys empatitzes molt més amb totes les dones i mares que, potser sense voler-ho, han hagut de tornar a la feina molt abans que tu, enyorant-se, plorant potser a l’altre cantó de la porta de casa, perquè aquella separació succeïa quan encara ningú estava a punt per separar-se.

Quan t’adones de tot això, t’és molt més fàcil acompanyar i entendre aquestes dones i d’alguna manera, et sap greu que no hagin pogut escollir quan tornaven a “la roda” i hagin hagut de suportar i superar amb força i més d’una llàgrima, la tornada sens dubte, massa d’hora.

Quan tens una filla de gairebé dos anys i li expliques que tornes a treballar i que ho faràs de nit, i que quan es desperti no t’hi trobarà, t’adones de com n’és de gran, perquè t’escolta, et mira i et diu “vale”, i saps que ho ha entès tot.

I quan arriba l’hora de la veritat, aquell bebè que ja no és bebè demostra amb tota la força, que sí, que ho havia entès, i entoma amb una maduresa admirable el nou canvi que es produeix a casa, potser sense gaires ganes, però amb enteresa i acceptació.

Quan tornes de treballar i preguntes impacient “com us ha anat?” i et diu: “molt bé”, respires alleugerida i penses que no hi ha res millor a la vida que saber que el teu fill@ està bé, que de fet, aquesta tranquil·litat no té preu i que faries el que fos perquè mai es trunqués.

Quan et vas acostumant a tornar a treballar, a tornar a tot, i agafes el cotxe per fer els 45 minuts de trajecte penses per dins: “d’acord, torno a la roda, però la roda no m’enganya, perquè ara sé, de debò, que el més important del món, n’estarà sempre fora”.

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.