Lactancia prolongada

2 años, 1 mes, 16 días

5.10.2011

Este es el tiempo exacto que hace que te doy de mamar. La última toma, la acabas de hacer hace tan sólo diez minutos, en la cama, medio dormida. Por tanto, según la OMS, UNICEF, y la mayoría de Asociaciones de Pediatría del mundo, soy una de las madres que está haciendo lactancia materna prolongada, porque ya hace más de dos años que te doy el pecho. En algunos continentes no sería nunca noticia, ni ninguna madre escribiría sobre ello, porque sería absurdo hablar de algo tan obvio y que hacen todas las mujeres que ella conoce, toda su comunidad. Aquí, sin embargo, el considerado 1r mundo, esto no es tan común, porque aquí es al revés, la mayoría o no lo dan nunca, o dan el pecho mucho menos tiempo. Cosas del mal llamado “progreso”, supongo.

Ahora, cuando miro atrás, recuerdo la primera vez que te amamanté, tú con una pasión loca porque hacía una hora y media que me esperabas con tu padre. Yo hecha polvo, ávida de tenerte conmigo después de una separación traumática por culpa de una cesárea poco respetada. Recuerdo las “crisis de crecimiento” y los hartones que te hacías de mamar a todas horas mientras yo pensaba “¿esto es normal?” Recuerdo lo fácil que era ir a cualquier lugar, porque las tetas viajaban con nosotros y tú podías tener alimento, consuelo, contacto y mamá cada vez que querías. Recuerdo que al principio, algún día, me costó un poco abandonarme a la lactancia materna y a que a veces, durante todo el día, no pudiera hacer otra cosa que darte el pecho. Al poco entendí qué quiere decir estar disponible, sentirme entregada a ti, en cuerpo y alma.

Desde la primera toma he disfrutado de darte el pecho. Y aún ahora, cuando alguien me dice, medio juzgando “¿no estás harta?” digo “NO, en absoluto”, sin pensarlo ni una sola vez. Porque no me representa ninguna carga darte el pecho, Laia, y sí, todavía me gusta. Después de 2 años, 1 mes y 16 días, aún me gusta amamantarte; por que siento lo que sientes cuando mamas, por como nos miramos, por la complicidad que se ha establecido entre nosotras, por el vínculo, que se estrecha en cada toma. Me da igual si te paso más defensas a tu sistema inmunológico, me da igual si, sin saberlo, la leche materna te pasa las enzimas que te protegerán contra la obesidad y tantas otras cosas… Yo ahora ya te amamanto simplemente porque la lactancia forma parte de nosotras dos, porque nos gusta. Y créeme cuando te digo que a estas alturas ya me importa un bledo cuando alguien me dice: “¿Aún toma teta?” Con aquella cantinela que sólo faltaría añadir “estás loca”. De verdad, un bledo.

Porque estoy convencida de que si estuvieran en mi lugar, si sintieran lo que yo siento cuando mamas, si hubieran vivido lo que yo he vivido contigo durante estos dos años, 1 mes y 16 días, ellos también te darían el pecho.

¿Cuando se acabará? No tengo ni idea. Ahora, poco a poco, cada vez haces menos tomas y alguna vez pasan hasta 10 horas entre una y otra. Tengo la sensación de que nuestra historia con la lactancia materna se acabará de la forma más natural, igual que empezó. Y cuando esto ocurra, he decidido que haremos una fies-TETA, con los más íntimos. Para celebrar esta relación tan especial que nos ha dado el pecho, para celebrar que mi cuerpo te ha dado lo que tanto necesitabas sin siquiera haber hecho yo nada de especial. Para celebrar que la lactancia materna me ha enseñado qué significa estar presente, me ha enseñado a confiar en mí y en mi cuerpo, me ha mostrado que era el “no control” porque yo ni sabía cuánto mamabas ni cuando querrías más. Tú te regulas, tú sabes lo que te hace falta. Celebraremos que has tenido unas tetas que te han consolado cuando lo necesitabas, que te han acercado a mí cuando me echabas de menos porque había estado horas fuera de casa, que te han permitido beber mi esencia en cada toma y empaparte de MADRE por cada rincón de tu cuerpo cada vez menos pequeño. Celebraremos las veces que me has dicho: “¿llenas?” o “¡tetas bonitas!” o “mamá… teta, por favor”, y agradeceremos lo fácil que han hecho tu crianza.

Quizás falta medio año, o quizás ocho meses, o 12, todavía. Pero eso lo tengo claro, haremos una fies-TETA para celebrar que creces y que a partir de entonces, ya no te harán falta.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

14 respuestas

  1. Qué bonito Miriam!! Claro que sí. Dar el pecho es lo más precioso del mundo. Me ha encantado lo de la fies-TETA, jaja! GENIAL. Mejor que lo celebres así que no como yo cuando mi hijo mayor dejor el pecho con 18 meses de manera radical. Dos días enteros llorando. Qué pena me dio. Por suerte, cuando supe la razón de su destete, la llegada de mi gorda, se me quitó la penita. Besos

    1. Gràcies, Sandra!!! Buf, sí, pobrecito, no debía entender qué le pasaban a esas tetas que sacaban una leche muy diferente a la que él esperaba… ¡Y se enfadó! Pero seguro que gozásteis a tope los 18 meses de lactancia. Un beso enorme.

  2. Gràcies Miriam!
    Alletar a l’Agnès és una de les coses més meravelloses que m’ha passat i em fa tant feliç poder-ho fer! em costa d’entendre com tantes mares es queixen de tenir la criatura tanta estona ‘enganxada’! estic contenta de que les dues haguem tingut la paciència de passar els primers dies barallant-nos amb les postures, les clivelles, unes tetes que sovint ragen massa… i haver pogut arribar fins a tenir una lactància plaent i preciosa com la que tenim avui!
    una abraçada,

    1. Felicitats, Marina! La perseverança té la seva recompensa, perquè sí que és veritat que a vegades, els inicis són costosos. Els pits s’han també d’adaptar a la nova vida i a la nova funció i a vegades no és fàcil. Però val la pena. I de fet… passa ràpid, oi? Jo ara ni me’n recordo del dolor dels mugrons dels primers dies!
      Enhorabona per tot el camí que esteu fent amb l’Agnès. Un petó.

  3. Clar que sí!! Jo també penso que poc a poc s’està acabant, per les nits no perdona, però durant el dia no en demana quasi mai.
    Ara bè, lluny d’estar trista, tambè penso que el dia que s’acabi hem d’estar ben contentes d’haver arribat tan llluny!
    Felicitats!

    1. I felicitats a tu també! És fantàstic que tantes dones gaudim de la lactància materna i que puguem anar-li donant la volta i traient aquest “estigma” que tenia de cosa “antiquada”, “passada de moda”, “esclavista”… Jo no em tallo de dir: “A MI M’AGRADA!!!”.

      Celebro que a tu també!

  4. Sí, jo també disfruto moltíssim donant el pit. Però pateixo per quan arribi el moment del deslletament, que sol ser traumàtic per una de les dues parts. El més normal és que ho sigui pel nen, perquè sol ser la mare que ho deixa per voluntat pròpia però no es parla gaire quan és a l’inrevés. El meu gran ho va deixar als 19 mesos i ho vaig passar molt malament, preguntant-me què havia fet malament i a més et sents molt incompresa per l’entorn, que pensa que, en el fons, t’ha fet un favor. Amb el segon ja portem 18 mesos i no vull ni pensar en quan s’acabin aquests moments preciosos… A més, no em tallo ni un pèl en donar el pit en públic, ens hem mig acostumat a veure bebès petits mamant pel carrer, però quan és un nen que ja camina… la cosa canvia. El millor són les cares de sorpresa de la gent i la típica pregunta: “Encara li dones pit??” (je, je…)

    1. Estel, ja entenc el que vols dir i que, d’alguna manera, et faci pena deixar d’alletar. Però tot passa, també les coses bones. I el final de la lactància materna del teu primer fill també té una cosa molt i molt bona; ho va decidir ell, estava preparat, era el seu moment. És important celebrar també els seus petits passos, que a vegades són molt grans. S’havia fet gran i ja no les necessitava. Estava preparat a passar a una altra etapa, s’havia omplert de tu durant molt de temps, i estava a punt. És fantàstic, també! Si el desalletament torna a ser així, celebra-ho, alegra-te’n. Gaudeix cada moment perquè quan arribi el final no t’envaeixi la pena, sinó l’orgull, la plenitud d’haver-ne pogut disfrutar fins al final. Tot passa, tot. I això també passarà. És llei de vida. Una abraçada.

  5. Doncs jo, després de 2 anys, set mesos i disset dies puc dir ‘Gràcies, Pere, ha estat un plaer!’. Un plaer malgrat les mastitis, malgrat aquestes cares d’incomprensió que hi posa la gent… A mi ja també m’és igual i continuo ferma amb la decisió que vaig prendre quan vaig quedar-me embarassada i vaig desalletar el primer fill als dos anys i quatre mesos perquè no em veia amb cor de fer tàndem: ‘aquest mamarà fins que vagi a la mili’. Això sí, si vol! A mi m’agrada explicar, quan em pregunten com és que encara ho faig, que és tan natural com llegir el conte d’anar a dormir, que no em genera cap esforç especial i que és un moment tan i tan nostre que no el canviaria per res del món. De fet, el Pere ja només mama abans d’anar a dormir i només si algun dia està molt contrariat per alguna cosa demana teta durant el dia i moltes vegades, a més, quan ho fa, és per fer broma i per pessigar-me i buscar-me les pessigolles i jugar amb mi. Aix, com ho trobaré a faltar quan pleguem.

    1. Ai, Montse! Saps que me’n recordo de quan vas deixar de donar el pit al teu fill gran?! Sí, recordo que m’ho vas dir amb cara de pena! I jo vaig pensar: “uauuuuu… si li ha donat molt de temps!” i ara puc entendre aquesta peneta que senties, també. Però n’has d’estar molt orgullosa!!! Quanta teta que has donat!!! És fantàstic!!! Enhorabona i felicitats, tens moltes coses a celebrar!!!

  6. Gràcies a totes! Els vostres comentaris m’animen molt ara que la Berta té 25 dies i les clivelles comencen a.no fer tan mal!

    Gràcies pel post Míriam: és preciós! I gràcies pels consells i xerrades que m’han tret l’angoixa tan sovint aquests primers dies tan durs per mi!

    1. Gràcies Maria.

      És un plaer acompanyar-te en aquests moments. Sé que no és fàcil, però és possible i ho aconseguiràs. Aconseguiràs gaudir d’una lactància materna feliç i plaent. Ja ho veuràs, confia. Una abraçada.

  7. 2 anys 10 mesos i 13 dies… alletant a la Bruna i seguim… El collit també és el nostre secret… o no…
    part: cesària, venia de natges. Anestèsia general perquè estava anèmica.
    Sort del pit que m’ha contrarestat la depre post-part de 5 mesos, ocasionada segur per saltar-me, desprès de 9 mesos, el capítol més desitjat d’un part natural.
    Crec Míriam, que ens assemblem una miqueta… Felicitats per la Laia, felicitats per ser mare, felicitats per creure amb les dues, felicitats pels moments que teniu a soles, i felicitats per seguir endavant.
    Mil petonassos i abraçades.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.