Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Com va l’inici escolar? Aquests dies hem d’estar, si es pot, encara més atents als nostres fills. Escoltar què ens diuen però sobretot, què NO ens diuen. Imaginem que tenim un fill en etapa preverbal, o sigui que encara no ens pot explicar què li passa o què li ha passat a la llar d’infants… En què ens hem de fixar? Què ens dirà com porta aquest canvi brutal per ell com és anar a la llar o a l’escola?
Són les 6:40 del mati i escric a les notes del mòbil en un moment d’insonni. Fa una estona donava el pit a la Lua i se m’ha fer conscient que va ser per aquestes dates quan em vaig quedar embarassada d’ella. Ara comença aquella època que dura nou mesos, en què vas recordant “fa un any em vaig quedar embarassada. Fa un any que vam anar aquí i jo tenia una panxa així. Fa un any vam fer això i vaig notar la Lua per primer cop…….”, i així anar fent fins quan tindrà 1 any i recordaré el minut a minut del seu part.
Em podria passar hores miran-te… Admirant-te. Comptant les teves pestanyes llargues com un dia sense pa… Resseguint amb la mirada els foradets del teu nas petit i tendre… Pentinant-te amb les mans, amb els dits passant entre aquests cabells de color encara indefinit…
Fa molts dies que em moro de ganes d’escriure i no sabeu què és que les paraules se t’atropellin dins el cap i no tinguis ni un segon per escriure-les! Últimament m’estic acostumant a escriure a les “notes” del mòbil amb una mà mentre amb l’altra sostinc la Lua que dorm sobre meu o mama… Pensava: “el primer que hauràs de fer al blog és explicar el part i tot el que va passar després” i us prometo que durant dies he anat pensant què dir. Però no em surt. No em surt. Fins i tot algun dia m’he posat davant l’ordinador (miracle!) intentant escriure alguna ratlla sobre el naixement de la Lua però en sóc incapaç. Encara no puc. I no sé si és perquè encara no en tinc ganes, o si perquè el dia a dia se’m menja amb coses també molt importants per explicar que tinc més ganes de compartir. No ho sé. El cas és que he decidit que deixo d’atabalar-m’hi. El dia que menys m’ho esperi començaré a compartir tot el que va passar aquells dies i ja no podré parar. Segurament serà quan estigui a punt per posar-ho tot a lloc, tornar-hi a entrar i tornar-ho a reviure.
Demà és el dia que teòricament surto de comptes i dic teòricament perquè mai sabem exactament (o gairebé mai) quin dia vau entrar en nosaltres i molt menys, quan voldreu néixer. En tot cas, fa uns dies que he anat baixant l’activitat, i he anat fent més present aquest temps d’espera dolça. Perquè és dolça, Lua. T’espero dolçament, desitjant trobar-nos aviat, abraçar-nos aviat, mirar-nos aviat als ulls…
Us juro que intento trobar un moment per escriure però he començat a veure que és bastant impossible. Mira que tinc el cap que em bull, de frases, de textos, de temes… i que em moro de ganes de plasmar-ho tot sobre el paper. Però hi ha una Lueta que vol pell, braços, llet… i tot això no ho puc fer davant de l’ordinador. O sí que podria, si fos indispensable, però no em ve de gust fer dues coses a l’hora, i una de tant important com maternar-la. O sigui que m’he abandonat al que és i ja no lluito per trobar un moment.
Una entrada breu per anunciar-vos que la Lua va néixer el 10 d’abril, un dijous poc després de les 16 de la tarda… Va néixer després de moltes hores de part (no dic quantes perquè en el fons, no té cap importància) i d’intentar-ho tot perquè sortís vaginalment. Però no va poder ser. El part que jo volia no va poder ser i la Vida em tenia preparats altres plans. Aquella tarda de dijous em feien la 2a cesària de la meva vida, altra vegada, necessària. Però aquesta vegada alguna cosa canviava i aconseguíem estar tots tres junts en el postoperatori, amb la Lua pell a pell, primer amb el seu pare, i just després amb mi. Em mirava amb aquells ulls oberts, ulls de persona que ho sap tot. No la vam sentir plorar de tota la tarda. Només estava desperta, activa, pacient, serena. Va reptar fins al mugró i va començar a mamar. Eufòria absoluta, després de tantes hores de treball de part, després d’una segona cesària…
El d’avui és l’últim post que escric abans del naixement de la Lua. Com més ha anat avançant l’embaràs, menys ganes i necessitat he tingut d’escriure. Suposo que tota la creativitat, tot el poder creador, estava centrat en un punt molt important del meu ventre, la Lua. D’uns dies cap aquí ella va fent el seu procés: es va acostumant a les contraccions, va movent-se buscant la sortida… i jo, la seva mare, faig fent el meu propi procés: acceptar que això s’acaba, gaudir fins a l’últim segon d’això tan meravellós que és gestar un fill a la panxa.
Ja feia molts dies que tenia ganes d’escriure’t només a tu. Fa molts mesos que estic assaborint això de tenir, a l’exterior, només una filla. Perquè sé que s’acaba. Aviat hi seràs tu i també hi haurà la Lua i hauré d’atendre-us a les dues, de demostrar-vos com us estimo a les dues, de jugar amb les dues, d’acollir-vos a les dues… Sé que en tens ganes i alhora també sé que una part te la mires amb recel perquè no saps fins a quin punt canviaran les nostres vides. Et passa el mateix que a mi. Jo també en tinc ganes i per molt que intento imaginar-m’ho, per molt que m’ho han explicat, no sé com serà ser quatre a casa. No sé com sabré gestionar la demanda i el postpart i totes aquestes coses.
Aquest cap de setmana s’ha mort la meva àvia paterna, la Rafaela, per culpa d’una pneumonia als 85 anys. Dissabte, l’últim dia que la vaig veure amb vida, era al seu costat, donant-li la mà desitjant que se sentís acompanyada. Jo, mentrestant, notava els moviments de la Lua dins meu, com si sabés que alguna cosa important passava. Impossible, en aquells moments, en aquests dies, no adonar-me de la transcendència de tot plegat. És com xocar de sobte als morros amb allò que anomenem de manera una mica abstracte, el cicle de la vida.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada