Confesso que…

19.4.2013

 

Tornem a estar sincronitzades… Sí, després de setmanes de notar que anàvem a deshora, amb el peu canviat, sento que tornem a anar a la una… Aquesta setmana ha estat fàcil, tot ha estat senzill, perquè no hi ha hagut desajustos. Jo he entès què passava, jo he canviat la mirada i ella ho ha rebut de la millor manera. Ho he notat de seguida. Més dolça, molt carinyosa, hem tornat a jugar d’aquella manera que fem nosaltres, inventant-nos històries, passant-nos-ho bé… I avui m’ha dit “de gran vull ser com tu”.

 

Cert que les orelles han picat de mans, no perquè vulgui ser com jo, que no ho vull, sinó perquè volia dir que m’estima, i molt. Li he dit que ella sigui com és ella, i com vulgui ser, i que és perfecta tal com és, ara i quan sigui gran. M’ha dit “val” i m’ha abraçat. Sembla que us estigui explicant una història ensucrada fins al capdamunt, i segurament aquests dos primers paràgrafs ho són, d’ensucrats… però és que jo confesso que….

 

Que hi va haver algun dia que en sentir que em deia “és que mama, tu no m’entens” amb un sentiment que li sortia de molt endins, em sentia perduda i tenia por.

 

Por de potser no entendre-la més. Por de potser no aconseguir tornar a sincronitzar els nostres rellotges… Perquè per a una mare, i suposo que per a un pare també, hi ha una cosa terrible, que és imaginar que un dia el teu fill no voldrà saber res de tu.

 

I clar que és exagerat pensar aquestes coses, sobretot quan tens un fill o una filla tan petita i han de passar encara un munt de coses a la vida de tots plegats, clar que sí! Però mira, ho confesso, en alguna ocasió la ment em va jugar una mala passada i quan la veia enfadada amb mi i a tanta distància, pensava de resquitllada i gairebé sense voler… “i si un dia no m’estima, o no vol saber res de mi?” perquè la veritat és que no sabria ni imaginar-m’ho, no vull ni imaginar-m’ho!

 

Aleshores vaig entendre què estava passant i tot plegat va canviar d’energia. Aleshores vaig adonar-me, altra vegada, que només calia això, donar-hi una altra mirada i tornar-me a ajupir, posar-me a la seva alçada, i ENTENDRE. Sintonitzar amb ella i ENTENDRE. I llavors zasssss, com per art de màgia, tot comença a tenir sentit, tot comença a anar millor, tot comença a anar a l’hora, com abans. Com quan no tenies cap dubte de què el vincle era prou fort com per no tenir por de res. Com quan no dubtaves de l’amor que us teniu, com quan senties que era tot, absolutament tot, perfecte.

 

I sí… la confiança torna i amb ella, la força. La força del vincle, de l’amor indestructible, de l’amor invisible que tot ho pot, que tot ho guanya, que tot ho entén i que tot ho resol i repara. La força del vincle ben instal.lat, forjat a base d’hores i hores, de braços, de carícies, de nits de pit i llet a carretades, de comprendre què li passava, de mirada de bebè, d’empatia, de ganes d’acompanyar-la en cada procés i al seu ritme…

 

I ara confesso que em sento… plena de força, i de confiança, i de felicitat… que em sento plena i ferma en el meu compromís amb la vida i amb ella. Que no vull més por, malgrat saber que va i ve a estones. Confesso que em sento decidida a continuar estimant incondicionalment, passi el que passi, també a mi mateixa, i a acceptar i a no culpar-me de, a vegades, no entendre què li passa. Que em sento compromesa a continuar explorant els camins de la vida, els camins de la criança, els camins de l’aprenentatge familiar i personal… Que no penso aturar-me. I que no em rendiré, malgrat a vegades em sembli que això de criar un fill esgota l’ànima!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.