Un pas per davant

15.4.2013

 

Els fills ens van un pas per davant. Si no sempre, tot sovint. Aquests dies ho he tingut tan clar… Feia unes setmanes que tenia la sensació d’anar a deshora amb la Laia. Alguna cosa no acabava d’encaixar, com si anéssim (una mica tots) “desajustats”. Com si no acabéssim de fluir, no sé gaire com explicar-ho. Era una sensació que no m’agradava i no acabava de saber què carai estava passant. Però finalment aquest cap de setmana ho he vist clar: la Laia anava un pas per davant nostre.

 

Els fills creixen, això ho sabem tots i en som conscients tot sovint. La roba es fa petita, les sabates s’han de canviar cada dos per tres, quan els agafem a coll l’augment de pes ens mata l’esquena, i quan els poses a dormir cada vegada ocupen més espai del llit… Parles amb la teva parella, amb els amics, amb qui sigui i els dius “està tan gran!” i sí, és cert. Jo n’era conscient, però només a mitges. Els últims dos mesos la Laia ha fet molts canvis. Canvis que potser s’han acabat de materialitzar les últimes setmanes. Està gran mentalment, físicament, emocionalment… i ha canviat comportaments. Està molt més moguda, més enèrgica, més oberta i explosiva, per posar, només alguns exemples…

 

Dijous, no sé què li vaig dir i de sobte em va respondre amb cara de pena: “és que mama…. no m’entens!” i no ho deia perquè sí, per despit, o per ferir-me. Ho deia perquè realment pensava que jo no l’entenia.

 

Perquè sentia, que no l’acabava d’entendre. Li vaig dir que ho sentia, i em vaig quedar donant voltes a aquesta sensació que feia molts dies que em rondava, la d’ “alguna cosa està passant”. I dissabte, abans d’adormir-me al llit, vaig saber la resposta.

 

La Laia està creixent i està canviant. Sí, està en constant evolució, igual que nosaltres i que tothom, i que fa un any, o un any i mig, o dos mesos fos de tal manera, no vol dir que ara, a dia d’avui, ho continuï sent. Ens havíem oblidat, per la rutina, per la inèrcia, d’adaptar-nos als seus constants canvis. De veure-la amb uns altres ulls. La continuàvem tractant com si encara fos la nena de fa dos mesos, o mig any, i ella ja no és la mateixa. Té altres gustos, altres maneres de fer, altres interessos i prioritats.

 

Ella està en continu canvi i moviment i la meva manera de tractar-la i de veure-la havia quedat estancada en un lloc que ja m’era conegut i fàcil, però que ja no era el correcte. Per fi ho he vist clar, per fi he vist que he d’adaptar-me a la nova Laia. A la Laia que creix, a la Laia que em necessita d’una altra manera a com ho feia abans, a la Laia que no para, a la Laia que no calla, a la Laia que té les coses molt i molt clares… perquè només així podrà sentir-me propera i podrà veure que sí que l’entenc.

 

Ara necessito fer el procés d’aprendre a viure la criança en aquesta nova etapa que se’ns obre. No m’espanta, només vull recordar molt bé això que ens ha passat, per no oblidar mai més que la Laia no para de créixer i que jo no puc parar de fer-ho amb ella. Perquè no vull tornar a sentir que els nostres rellotges es des-sincronitzen. I no puc perdre temps, els fills no permeten que perdem el temps, perquè poden tolerar que anem un pas endarrera, però per poca estona. O sigui que ja m’estic posant les piles!

 

Us ha passat això que explico? Alguna vegada heu sentit que el vostre fill canviava i que havíeu de desaprendre per tornar a adaptar-vos a la nova situació?

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats