El vacío

El buit

9.3.11

A vegades penso en si tindré un segon fill i la idea m’agrada. Penso en com seria i m’és inevitable imaginar una nova gestació i un nou part. No tinc por, per ara. Però no sóc tan tonta com per pensar que, si algun dia una nova prova d’embaràs diu “SÍ”, no tindré pànic al part. Bé, potser pànic sona massa fort, però posaria la mà al foc que em vindran tot de sensacions que, ara com ara, semblen oblidades. Si heu llegit “El meu part” ja deveu imaginar-vos per què. Sinó, diré només resumint, que no va ser gens el que desitjava i esperava.

Tot plegat ha fet que doni moltes voltes a la cesària. No a la meva, sinó a la cesària en sí, en l’operació que representa i en com s’estan fent a milers d’hospitals de tot arreu. Si aprofundeixo en el que vaig sentir durant el meu part, us puc dir que em va causar un dolor immens el fet d’haver-me de separar del meu home just en el moment en què més el necessitava. Gairebé vaig haver d’aturar els celadors per dir-los “Deixeu-nos fer un petó!” (i la meva, no va ser una cesària d’urgència). Ara, que estic escrivint això… buf… tinc ganes de plorar. Haver passat per tot el que vam passar, haver viscut plenament la gestació junts, haver arribat on érem amb aquell nivell d’amor i complicitat va fer que l’obligatorietat de separar-nos en el moment més crític pràcticament em trenqués per la meitat. “A sobre?… no m’ho podeu fer això ara! Ara no! El necessito!”, tenia ganes de cridar. Però jo, en aquell moment, només podia plorar. Els professionals de l’hospital feien la seva feina, com tantes vegades, gens pendents de les necessitats emocionals i afectives meves, del meu company, de la meva filla… Suposo que és normal. Per ells era un dia més. Per nosaltres, no. Si separar-me del meu home va ser una fuetada que em va deixar estabornida, separar-me de la meva filla ja va ser la cirereta del pastís.

Escriure això encara em fa mal i ara mateix, sento un nus a la gola que espero poder treure quan acabi aquestes línies… Les dones que estigueu llegint això i hagueu passat per una cesària m’entendreu perfectament quan dic que el moment en què treuen el nadó del ventre, sents a dins com una sensació de buit. Sí, com si de sobte a la panxa es fes el buit. Una sensació desagradable malgrat portar anestèsia. Però el pitjor és just abans, quan agafen el bebè per treure’l. És com si l’arrenquessin. Ho havia llegit en algun llibre i vaig pensar “deu ser exagerat… no pot ser que amb l’anestèsia puguis notar això!”. Doncs sí, és possible; l’anestèsia només treu el dolor físic, no aquestes sensacions. Sents per dins com treuen alguna cosa gran i pesada, com l’arrenquen de tu literalment i just després… es fa el buit a dins.

No havia volgut recordar allò perquè em va xocar tant i em va resultar tan confús i horrible que sabia que el dia que ho fes, tornaria a plorar com aquell dia. La ment potser oblida, però el cos no. I al meu cos encara hi ha gravades totes i cadascuna de les sensacions d’aquell moment. Ho vull explicar molt bé perquè si algun dia (tan de bo) professionals de la salut llegeixen això, sapiguen què sentim les dones.

Aleshores, gairebé sempre, s’enduen el bebè. Aquell bebè que fins fa dècimes de segon estava connectat a tu a través d’un cordó que us unia, que us vinculava des de fa 9 mesos, se l’enduen. A vegades una estona, a vegades no el tornes a veure fins al cap d’hores. Se t’enduen el marit i després se t’enduen el fill. Com carai es permet, això? En qüestió de minuts et trobes sola, desamparada, i com que normalment plores, et tracten com si fossis una figa-flor que ha tingut un disgust per qualsevol ximpleria… i això fa molta ràbia.

Cada vegada hi ha més hospitals on es fan cesàries “respectades”. Què vol dir això? Doncs que com a mínim, si la parella vol, pot estar al costat de la dona durant l’operació, i que si no és estrictament necessari i en depèn la salut del nadó, no se l’enduen enlloc i el posen de seguida sobre la mare, perquè puguin mirar-se, estar junts, començar a donar el pit i anar instal·lant el vincle.

Si em torno a quedar embarassada, em tornaré a preparar per poder parir el meu fill@, sabent que hi ha la possibilitat de tornar a passar per una cesària. Però ja us dic des d’ara que mouré cel i terra perquè, com a mínim, no ens tornin a separar. En el seu dia, ja vaig escriure a l’hospital que en la majoria de casos no hi havia motius per separar una família en el moment més important de la seva vida. Si no hi ha les sales de reanimació preparades per acollir-nos quan acabem de patir una cesària, doncs que les preparin. Perquè fer-ho ajudaria a què milers de dones destrossades físicament i emocionalment es recuperin abans. Perquè fer-ho ajudaria a instal·lar la lactància materna de manera més fàcil i més ràpida. Perquè el fill no enyoraria la mare, ni se sentiria sol. Perquè la mare no enyoraria el fill, ni se sentiria sola. Perquè el pare no es trobaria amb un nadó als braços que plora perquè vol llet i mama, i ell no li pot donar cap de les dues coses… Perquè mares, pares i bebès començaríem el camí junts i més feliços.. No és important, això? No val la pena?

Arribat el cas, lluitaré tant com pugui perquè no ens tornin a separar. No crec que pogués suportar-ho una segona vegada.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.