juego

Els nens i el joc: “el meu fill sempre vol manar”

El teu fill et demana que juguis amb ell al que sigui (cotxes, cuinetes, nines, metges, és igual) i quan comenceu, et va dient tot el que has de fer. Si prens la iniciativa, és probable que ho desaprovi i no et deixa prendre ni una decisió.

Et sona? Et sents identificada/t?

Recordo les primeres vegades que ens va passar això mateix amb la meva filla gran. Ella tenia uns dos anys i mig i li van regalar una mena de supermercat amb les seves fruites i productes per vendre.

Ella estava en plena edat de “penso per mi mateixa i la meva opinió és MOLT important i la faré valer”. Així que quan anaves a comprar i li demanaves coses, sempre et deia “no en tinc”, i t’acabava omplint el cistell amb el que ELLA volia que t’emportessis.

Si li deies “sí que en tens, és aquí”, ella et deia que “era per a una altra senyora”, el que fos per tal de decidir ella què t’emportaves i què no. Era realment divertit veure com se les apanyava per contestar-te i sortir-se amb la seva.

Quan va tenir una cuineta i jugàvem als restaurants, igual. Et venia a prendre nota i quan li demanaves macarrons et deia que no tenia, que et portaria enciam fregit. I apa, tu amb enciam fregit (cosa que mai vaig saber d’on treia, per cert!).

Hi ha molts pares que es preocupen perquè creuen que el seu fill és un “manaire” i que això no pot ser bo, que ha d’aprendre a no sortir-se amb la seva i a acceptar que els altres no vulguin fer el que ell diu.

Algú creu que sempre se surten amb la seva? Jo crec que no, que el més habitual és que NO puguin fer el que volen i siguem els adults els que ho decidim (gairebé) tot per ells.

Mentre estan fent el que molts interpreten com “ser uns manaires” ells simplement estan jugant i experimentant l’apassionant món de la presa de decisions. Estan en plena fase egocèntrica i en el joc això s’exterioritza completament. Tenen real necessitat de decidir i que tu, l’adult que està jugant amb ells, els segueixis el seu joc.

En el joc exploren, experimenten, busquen solucions al que nosaltres els diem i que no volen fer (donar-nos tomàquets), elocubren… és al·lucinant seguir-los el joc i anar veient com se les enginyen per portar al joc cap a on volen portar-lo.

A través del joc també s’expressen en els seus desitjos i frustracions i el no poder decidir (tantes coses que no els deixem decidir), és una gran frustració a aquestes edats.

Per això, a través del joc poden treure cap enfora aquesta necessitat i aquesta impotència que senten de vegades quan no els deixem portar les regnes, simplement perquè no poden ja que són massa petits per a segons quines decisions.

Després jugaran amb altres nens i és molt probable que aquests nens no els facin cas en moltes coses de les que ells ordenin o desitgin. No passa res. Aniran aprenent a què cadascú pot fer i decidir i que han de respectar les decisions dels altres.

També ho van aprenent amb nosaltres: quan el pare se’n va a sopar fora i el nen diu “no vull, vull que et quedis aquí”, no li quedarà altre remei que acceptar que el pare ha pres una decisió d’anar a sopar fora tot i que a ell no li sembli bé.

Hi ha infinitat de situacions en què, a poc a poc, s’han d’anar adaptant, acceptant que el que volen no pot ser. No patiu, la vida ja s’encarrega que vagin trobant situacions per aprendre-ho.

Però quan juguem, quan estem relaxats i quan l’únic que importa ara és passar-ho bé, deixem que decideixin sense por. Que ens diguin que no hi ha tomàquets encara que els estiguem veient. Ja sabeu, són per a una altra senyora.

Respectem la seva necessitat tan important i vital de guiar el joc. Seguim el corrent, deixem que porti les regnes. Podeu sorprendre-us de com n’és de divertit deixar que guiïn ells.

Si et molesta molt que et mani, observa què és el que sents i per què. Què et passa a dins perquè no puguis tolerar que, en aquest moment de joc compartit, no pugui dir-te que no hi ha macarrons tot i que podria perfectament cuinar-te’ls.

I pregunta’t… Vas poder decidir de petit? Et van deixar expressar-te en el joc lliurement? Els teus pares et seguien el joc quan estaven amb tu i eres tu el que no els  volies vendre els tomàquets?

Potser hi ha alguna cosa d’això també…

Aquesta també és una manera d’omplir-los. Entrant en el seu món i deixant que s’omplin del que necessiten: DECIDIR. Oi que no els deixarem decidir si van o no a l’escola infantil? Doncs deixem que decideixin en aquestes coses del joc.

I si no hi ha macarrons, doncs mengem enciam fregit i tan feliços!


 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.