I el germanet?

2.5.2012

La Laia aviat farà tres anys. Segurament aquest és sovint el temps “prudencial” en què es produeixen la majoria de naixements del “germanet”; entre els dos i tres anys del gran és quan moltes parelles s’embarquen en la nova aventura i neix el petit. És el temps en què, molt sovint, una família de tres es converteix en una família de quatre. I això ho estic comprovant ara més empíricament que mai. Només diré que gairebé el 90 per cent de les parelles que conec que van parir el primer fill en la mateixa època més o menys que jo, ara ja en tenen dos.

M’és inevitable trobar-me enmig d’amics que van atrafegats amb el gran i amb el petit, amigues que expliquen com ha anat el part, d’altres que t’anuncien que estan esperant, d’altres que et diuen “saps aquells? Doncs van parir el segon el mes passat!”. I arribo a casa i penso: “Doncs jo no en tinc ganes”. I em sento, ho he de confessar, un bitxo una mica raro. Tothom em pregunta que com és que esperem tant, que amb el què m’agraden els nens, ja en podria tenir un altre… I suposo que tenen raó. Poder, poder… suposo que podríem.

Veig els tràfecs d’uns i altres; ara aquest a l’escola, ara amb l’altre a donar teta, ara canvio un bolquer, ara jugo a cuinetes amb l’altre i… no me’n vénen ganes! L’únic que em ve és la por de quedar desplaçada, de ser l’única, d’anar a contra-corrent. Sé que això que estic dient és absurd perquè ni sóc l’única ni vaig a contra-corrent… però sí que hi ha un mar de fons que em fa sentir aquestes coses. Suposo que, salvant distàncies, deu sentir una cosa semblant un solter en un sopar ple de parelles, o una parella sense fills en una trobada familiar plena de nens dels altres, o un aturat a qui han fet fora en un dinar d’antics companys de feina que encara la conserven…

I el pitjor de tot és que fins i tot hi ha hagut alguna vegada en què m’he sentit culpable de no tenir-ne ganes! En què m’he preguntat: que no m’agrada prou tenir una filla com per voler-ne una altra? Que no em fa sentir prou coses increïbles com per voler repetir? Que no és prou fantàstic? Però al cap d’una estona penso fredament, aparco l’emoció i m’adono que sí. Que tenir una filla és el millor que m’ha passat mai, que l’amor que li tinc és infinit (i en aquest blog n’he donat algunes, si no moltes, mostres), però que una cosa no té res a veure amb l’altra. Que un dia vam dir que buscaríem el segon només si en sentíem les ganes; no perquè la Laia tingués un germanet, ni algú amb qui jugar, no perquè haguéssim projectat una família de 4, no perquè fos el moment lògic de tenir-ne un altre… Sinó perquè el cor ens digués allò que ens va dir l’altra vegada “Vull un fill”.

I hi ha dos altres aspectes que també afecten, suposo: l’entrega (el temps de criança “intensiva” jo encara no l’he acabat del tot) i sento que vull continuar anant cap enfora, desfusionant-me del tot per poder després anhelar fusionar-me de nou amb un altre fill… i l’entorn: estic tan envoltada de bebès, de nens petits…, tinc des de fa tres anys aquesta etapa tan present en el meu dia a dia amb les mares que em consulten, amb les amigues, etc… que és com si no hagués marxat mai i per tant, no puc enyorar-la. Moltes mares senten que volen un altre fill quan veuen un bebè perquè ja no recorden com era: jo en veig gairebé cada dia!

Però el més important de tot, no és res del que he dit en els altres paràgrafs: el més important és que hi ha un moment per fer les coses. Un moment que no surt de la lògica i molt menys, de la raó. Un moment que s’esdevé, perquè els astres ho preveuen, perquè tot conflueix. El moment seu per venir a nosaltres i el moment nostre per sentir que ara sí el desitgem. I el que passa, simplement, és que aquest moment que, en part, depèn tan poc de nosaltres… encara no ha arribat.