lloré

L’altre dia vaig plorar

19.9.2011

L’altre dia vaig plorar i ella em va veure. No és que fos la primera vegada però sí que era el primer cop que plorava davant d’una nena tant gran que ja parla pels colzes i busca solucions perquè passis d’estar trista a estar contenta. Però comencem pel principi.

Les mares plorem i jo, tot sovint, no us penseu! L’altre dia vaig plorar perquè em vaig desesperar. Perquè estava esgotada, tenia una son que m’assetjava sense compassió i tenia una filla que volia fer de tot menys dormir malgrat estar rebentada. Vaig plorar perquè hi ha dies que no tens gens de paciència, perquè hi ha dies que allò que fa ja no et fa gràcia i només vols que et doni un respir i et deixi anar a dormir, o a descansar, o mirar un moment la televisió tranquil·la o parlar, sense interrupcions, amb l’altre adult que viu amb tu.

Vaig plorar perquè vaig explotar, perquè anava aguantant, perquè anava intentant baixar el ritme, intentant que ella baixés de revolucions i comencés a relaxar-se. Perquè li vaig explicar contes i ella badallava, però quan tancàvem l’última pàgina tornava a saltar al llit. Perquè va mamar fins que la llet li va sortir per les orelles i malgrat tenir ja els ulls més a Conca que a casa, feia els possibles per mantenir-se desperta i tornar a saltar al llit. No era culpa seva. Havíem tingut un dia mogudíssim i li havíem trencat tots els ritmes haguts i per haver. Però jo estava esgotada i tenia poca paciència. I sobretot, abans de llençar-me en planxa al llit, volia tenir un moment per mi. Nomé per mi. Ni amb ella, ni amb ell, ni amb Internet, ni amb la tele… només per mi. Sola. I era impossible.

Com més desitjava jo aquest moment, més ho notava ella i més impossibles feia perquè aquest moment no m’allunyés d’ella, entrant en una espiral que jo ja intuïa molt i molt perillosa. L’espiral finalment em va engolir, i un cop a dins, els nervis van augmentar de nivell, arribant fins a la línia vermella, aquella on si hi arribes, tot explota. I això és justament el que em va passar: vaig explotar i em vaig posar a plorar. De cansament, de ràbia, de game over, de no puc més, de per favor vull dormir, de necessito un moment per mi. Els salts damunt del llit es van acabar automàticament. Es va asseure i em va dir: “plores?” i li vaig dir que sí, i li vaig dir per què. “Mama, un moment” em va dir, sense semblar especialment angoixada però sí ocupada en resoldre la situació. Va baixar del llit, va buscar mig a les fosques i finalment va tornar a mi tot dient-me: “Té, na joïna. No poris, guaaaapa”. “Necessito plorar”, vaig contestar. “Ah… doncs poraaaa, poraaaaa…”.

Al cap de no-res vaig parar de plorar. No per la joguina, ni perquè ja no estigués esgotada. Vaig parar perquè la descàrrega em feia sentir una mica millor, perquè potser vaig entendre que mantenir-me a dins de l’espiral no funcionava i que acabaria histèrica perduda, però sobretot, perquè potser va ser la primera vegada que la vaig veure buscar solucions conscientment perquè la seva mare fos feliç. I què voleu que us digui… això va ser com una medicina.

Vaig asserenar-me i vam tornar a començar, aquesta vegada partint de zero. Al cap de deu minuts, finalment, dormíem totes dues. No havia tingut aquell moment per mi, però aleshores el més important era simplement, descansar perquè si no descanses, la paciència no para d’acabar-se i l’espiral, l’ull de l’huracà, et queda tan i tan a prop, que en un petit descuit, ja se t’ha endut a l’epicentre.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.