Les visites a l’hospital

5.7.2011

Una de les coses que em preocupaven quan estava embarassada era què passaria un cop hagués parit a l’hospital. Moltes dones m’havien comentat que les visites a l’hospital les havien atabalat moltíssim i que havien suposat un cert obstacle per instal·lar correctament la lactància. Jo no volia que em passés i per això vaig anar avisant que preferíem que la gent ens vingués a veure, un cop a casa. A l’hospital només la família més propera i ningú més. Vam estar de sort i diria que ningú es va ofendre, però sort que vaig avisar, perquè amb el part que vaig tenir (“EL MEU PART”) i esgotada com estava no hagués suportat una allau de visites. No estava per això, sincerament. Quan, després de la cesària, em vaig retrobar amb el meu company i la meva filla a l’habitació d’hospital vam estar així, junts els tres, quatre hores. Jo NECESSITAVA aquest temps per omplir-me de família, de nena, de pau, després de les hores bestials que havia viscut no feia gaire. La Laia va començar a mamar de seguida i, estant sols com estàvem, tranquils, relaxats ja per fi, no vam tenir cap problema.

Després vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la meva mare; “hola. (plorant) Quan vindreu?”, i al cap d’una estona eren allà. En aquell moment jo ja tenia moltes ganes de veure’ls i sobretot, de què veiessin la nena preciosa i enorme que havia sortit del meu cos petit. Poques visites més vam tenir aquell dia, i també els següents; pares, germans i amics íntims. Vaig agrair mil vegades que tothom respectés el nostre desig de deixar-nos aquells dies una mica de calma. Jo no tenia forces per “quedar bé”. Estava inflada, cansada, amb una ferida a la panxa que no em deixava moure i intentant digerir (amb dificultats) que el part no hagués anat com jo esperava. No hagués pogut atendre visites de cortesia perquè no tenia forces, ni ganes, ni esma.

Però per sort, els primers dies de post part no són sempre com el meu, només faltaria, i moltes dones que acaben de parir, amb les hormones a mil, es troben exultants, amb una energia que no havien tingut mai fins aleshores. Estan pletòriques i amb ganes que tothom vegi l’obra d’art que acaben de parir. Són felices i volen, necessiten veure a gent. Fantàstic. Aleshores que truquin i que demanin que les vagin a veure. I la família, els amics, els coneguts… que respectin la necessitat genuïna de cada dona. La de ser visitades o la de no ser-ho. És important. És un moment molt especial, molt íntim, que no es repetirà mai més a la vida; no amb aquell fill. Són els primers instants, d’instal·lar el vincle, d’anar coneixent aquella persona que abans duies a la panxa i que per fi, pots veure, acariciar, abraçar, petonejar. I per ell@, aquell bebè que tot just acaba de néixer, el més important és ser acollit per qui, fins aleshores, coneixia només a través de la respiració, del tacte, de la veu, de la vibració i energia; la mare. Necessita anar-la coneixent. Anar coneixent al pare, anar-se vinculant a poc a poc i anar integrant l’allau de canvis que han arribat a la seva vida; la gravetat, el soroll sense atenuants, la llum sense filtre, el tacte immòbil de llocs com el llitet, el canviador… No és fàcil. És un canvi brutal que han d’anar assimilant i ho han de fer acompanyats d’una mare i d’un pare tranquils.

Restringir les visites, respectar aquell espai i aquell temps per part de família i amics no és un capritx, ni tampoc alguna cosa que s’hagi d’acceptar només quan la mare ha tingut un part difícil i està esgotada. És una cosa que s’hauria de tenir molt més en compte del que es té, probablement perquè no és té consciència de la immensa importància de la primera mirada, del primer contacte, de la instal·lació del vincle, de la instal·lació de la lactància… tampoc per part dels professionals que atenen a tantes famílies. És, també, un moment sagrat, ple de sensacions i emocions noves i a vegades, ple de nervis, incertesa, neguit, i patiment perquè aquell bebè, qui sap, potser no para de plorar i no sabem què li passa. Potser perquè, immerses en l’huracà del part i el naixement, vivint el que serà probablement un dels moments més importants de la nostra vida, ens sentim desvalgudes, espantades i desbordades per tantes coses noves. Igual com se sent aquell bebè, que fins ara ho havia tingut tot molt més fàcil.

Si ens diuen “no vingueu a l’hospital, us esperem a casa”, no ens sentim ofesos. Respectem aquell desig, aquell temps, aquell moment. Perquè després, quan anem a veure aquella nova família a casa seva, probablement ja estaran molt més serens, tranquils, feliços, i amb ganes de veure’ns i explicar-nos com d’orgullosos n’estan d’aquell bebè que els ha convertit en pare i mare.

No és una tonteria i no és tan difícil, oi?