L’espina clavada

13.2.2012

El part és aquell moment que segur que trobaríem persones que ens podrien descriure com la millor experiència de la seva vida i d’altres (potser fins i tot en la mateixa proporció) que ens dirien que n’és la pitjor. El part a vegades porta espines i si no ens l’hem mirat bé, de fit a fit per anar-les traient amb cura, a vegades n’hi ha alguna que ens queda clavada al mig del coll per sempre. No acaba de molestar del tot però saps que és allà cada cop que t’escures la gola.

Jo tinc una espina clavada perquè encara (qui sap!) no he volgut mirar massa cara a cara el meu part, i només he gosat fer-ho de resquitllada. No, l’espina no és la cesària (que en tindria bons motius!) sinó la separació que va comportar una vegada va néixer la Laia. El veure-la tres segons, els necessaris per fer-li un sol petó i dir-li “T’estimo”, mirar com se l’enduien i no recordar-ne la cara perquè ni s’havien preocupat de mostrar-me-la com Déu mana. Aquella hora i escaig que vaig estar sola a la sala de reanimació sense ella va ser, sens dubte, un dels pitjors moments (sinó el que més) de la meva vida.

Però l’espina no molesta gaire si no te la remenes així que allà estava, sense fer gaire nosa. Dissabte se’m va acudir assistir a la 1a Trobada d’”APOYOCESÁREAS” un fòrum que trobareu al web del El Parto es Nuestro de suport a les mares que han viscut una cesària. No coneixia ningú, però tenia ganes de ser-hi i de compartir. Escoltar i aprendre. Mai vaig pensar (almenys de manera conscient), que anar-hi m’ajudaria a digerir o a mirar una mica més a la cara a la maleïda espina clavada. Van ser hores intenses, d’escoltar testimonis colpidors, bonics i esfereïdors alhora. I no tant per les cesàries, sinó pel maltracte gairebé sistemàtic a tantes dones. Amb frases desafortunades, amb crits, amb manipulacions innecessàries, amb tècniques agressives, amb desinformació, amb algun insult, amb humiliacions i abusos. Ningú hauria de maltractar mai una dona, tampoc quan està parint, i en canvi, és la cosa més habitual i acceptada. Tu calla que no saps res, aquí mano jo.

Vaig anar escoltant, vaig anar eixugant-me les llàgrimes quan el que es deia m’arribava directe a l’ànima, i vaig anar revivint, amb cada testimoni, la meva experiència. Sense adonar-me’n, sense ser-ne del tot conscient. Era una esponja que xuclava, xuclava i xuclava, potser perquè allò m’era massa familiar. A les quatre de la tarda vaig trucar a casa: “Com està la Laia?” ell: “Doncs sembla que es troba pijor, ara dorm però no la he vist gaire bé”. Tenia la grip però els dies abans semblava que remuntava. Aquella frase, aquelles paraules van tocar aquella espina. Jo a Barcelona, ella a Manresa. De sobte em vaig començar a angoixar i mentre entrava al cotxe per tornar cap a casa em van entrar unes ganes boges de plorar…

Vaig demanar sisplau trobar-me tots els semàfors en verd, no perdre’m en cap carreró dels que no conec de Barcelona (que són molts!), i que la carretera estés buida. No podia esperar. Necessitava estar amb ella, veure-la, tocar-la, donar-li el pit i assegurar-me que estava bé. “No pateixis” em va dir ell quan va veure que em desmuntava “no passa res, només està aixafada d’aquests últims dies…” però l’angoixa que sentia no se n’anava perquè no podia raonar el que em deia. A l’alçada de Terrassa vaig saber per què; l’angoixa no era la d’ara, la de les ganes d’arribar, sinó la de la sala de reanimació, la de “mireu, que ja moc les cames, sisplau pugeu-me amb la meva filla”… aquella hora inacabable, eterna, pensant “com estarà ella? M’està trobant a faltar? Estarà funcionant el pell amb pell amb el seu pare?”. L’espina s’havia mogut i intentava desclavar-se per baixar avall i desaparèixer. Les dones que havia escoltat, les paraules que jo havia dit, i el saber-me separada encara per una hora de la meva filla que no es trobava bé, tot plegat va fer les pinces exactes per desenganxar l’espina deixant anar un mar de llàgrimes dins d’un cotxe que lluitava per no superar els límits de velocitat.

Ara, no sé on és l’espina. No sé si t’ha tornat a clavar una mica més avall i si algunes pinces tornaran a arribar-hi algun dia. Només sé que estic agraïda a totes les dones i homes que vaig escoltar dissabte, a tot el que vaig aprendre i a la vida, que va posar cada cosa al seu lloc perquè jo pogués fer una mica més d’endreça. Perquè pogués arribar a casa i reparar una mica més aquella separació absolutament innecessària. Perquè poguéssim tornar-ne a parlar amb el meu company i pogués abraçar a la Laia com si tornés a ser el primer dia. Curiosament, va estar-se una hora al pit (feia mesos que no mamava tanta estona!)… com si d’alguna manera molt subtil, tornéssim a repetir aquella retrobada, la dels tres junts, la nostra, la de la díada que només en comptadíssimes ocasions hauria de separar-se.

Intenteu evitar les espines. De debò, lluiteu sempre perquè NO US SEPARIN.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.