Miracle

27.7.2012

 

Les coses mai passen perquè sí. Mai. Poc després de parir vaig tenir un disgust enorme. Havia bolcat totes les fotos dels dies abans del part i les de les primeres hores de la Laia a l’ordinador. De sobte, i un cop havia borrat la targeta de dins de la càmara, em vaig adonar que no trobava les fotos per enlloc. Com si l’ordinador se les hagués menjat. Vaig buscar i rebuscar totes les carpetes i no hi va haver manera. Vaig maleïr la informàtica i els ordinadors una bona estona, fent algun crit i dient més d’un renec. Em vaig posar de mal humor. Havia perdut les fotos del treball de dilatació, les fotos de les hores prèvies al naixement de la Laia, quan estava damunt de la pilota, a l’habitació de l’hospital… I pitjor encara, havia perdut les fotos que immortalitzaven la primera vegada que vaig poder mirar bé els ulls de la meva filla. El primer cop que li vaig donar el pit…

 

Per què em va fer tanta ràbia? Doncs perquè la cesària em va deixar tan KO físicament, vaig plorar tant, tenia els ulls tan inflats i el cap tan tèrbol, que recordo molt vagament aquelles primeres hores. Sé que dies després d’haver nascut la Laia li vaig demanar a ell que m’expliqués fil per randa tot el que havia passat, les frases que havíem dit, tot el que havíem fet… perquè jo notava que no ho tenia nítid, que no ho recordava bé, que se m’estava esborrant per moments… És tot tan intens i passa tan ràpid que amb el còctel de calmants que tenia dins el cos i el xoc emocional, era com si tots els records hi fossin només a mitges.

 

Sé que em van caure llàgrimes quan vaig veure que havia perdut les fotografies. Estava convençuda que les havia perdut per sempre… Però no. Fa dos dies, de nit, mentre penjava un nou post al blog i buscava una foto per il·lustrar-lo, vaig trobar una carpeta on no havia anat a parar mai. Estava dins d’una altra carpeta amb unes lletres i uns números que no volien dir res. Hi vaig clicar i de sobte vaig trobar: “Fotos del 2009”. Una atra carpeta. Hi vaig tornar a clicar i… miracle: “Agost 2009. Laia”. Vaig entrar-hi escèptica, no podia ser que fossin les fotos del naixement de la Laia. No podia ser. I sí.

 

I em vaig veure amb una panxa enorme, feliç, el dia abans de posar-me amb contraccions, dinant amb dos dels meus germans i la Montse… després en ple treball de prepart per esborrar el coll de l’úter a casa, amb la meva amiga i llevadora Nàyade auscultant que la Laia estigués bé. Em vaig veure abraçada a ell, que em recolzava i que deixava que m’agafés al seu coll quan em venia una contracció forta… Em vaig veure amb la bata de l’hospital i el cap cot, damunt de la pilota… Després parèntesi de més de sis hores. I LA foto. La primera foto de la Laia i jo juntes. Mirant-nos als ulls. Després d’una hora i mitja després d’haver nascut la Laia, ella mirant-me, a punt d’agafar-se al pit. Jo inflada, amb mala cara, però somrient-la. La veia bé per primera vegada.

 

No puc descriure com en vaig estar de contenta en veure totes aquelles fotos… I després, al cap d’unes hores vaig pensar que potser no era casual que les trobés ara, quan falta menys d’un mes perquè faci tres anys de totes aquelles imatges. Que no era casual que les trobés just ara, quan sento que realment he paït i digerit completament aquells prop de cinc dies de contraccions, aquella cesària que no m’esperava per res del món, aquell canvi de plans bestial que vam haver d’enfrontar…

 

Ara podia mirar-les i no desmuntar-me per dins. Ara em podien fer il·lusió totes i cada una d’elles. Ara podia treure’n un aprenentatge… de cada moment, de cada cara, de cada sensació viscuda, de cada mirada, de cada gemec i de cada llàgrima.

 

Estic preparada per guardar-les per sempre, per recordar-les i estimar-les. Estic preparada per celebrar, un altre cop, que la Laia va venir a nosaltres un 19 d’agost del 2009. Li estic agraïda a ella i a la vida, que és tan sàvia, i que fa que res sigui perquè sí.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.