Neonatos

Neonats

28.3.2011

Quan m’assabento que tal parella ja han parit i que, pel que sigui, el fill està ingressat a la unitat de neonats, ja tremolo. Em sap molt greu i tremolo. Perquè hi ha una cosa encara pitjor que el part hagi anat mig-malament i que el fill estigui en aquesta unitat, i és que l’hospital doni l’alta a la mare al cap de 24 hores, o 48, o 3 o 4 dies, és igual, i el fill, en canvi, s’hagi de quedar allà encara ingressat un temps més. Això és, simplement, terrible i molt probablement, per més que intenti posar-me al lloc de la mare i del fill no aconseguiré mai entendre el dolor que això els provoca.

Mai oblidaré un dia que pel carrer (jo visc molt a prop d’un hospital), em vaig trobar a una mare acabada de parir que coneixia. Li acabaven de donar l’alta. Encara caminava amb les cames mig obertes perquè els punts de l’episiotomia (el tall que moltes vegades fan perquè el cap del nadó surti més fàcilment i més ràpidament) li feien un mal horrorós. Tenia els ulls inflats i vermells i, només veure’m, em va dir “se l’han quedat! M’han fet marxar i se l’han quedat!” amb cara de “com és possible això?”. Aquella expressió de dolor immens per sortir de l’hospital amb els braços buits, que no podien bressolar cap nadó, la recordaré tota la vida.

Des d’aquí confesso que no ho puc entendre. No puc entendre com pot ser tan difícil no permetre que una mare estigui amb el seu fill, encara que aquest estigui ingressat a neonats. No puc entendre per què només els deixen estar junts una hora de cada tres, a la majoria de centres hospitalaris. No puc entendre com, si quan hi ha la mare o el pare es veu d’una hora lluny que el bebè es tranquil.litza, no canvien els protocols a les unitats de neonats. Sé que n’hi ha algunes que no són tan estrictes i que fomenten el pell amb pell, però, són una minoria. A vegades penso que m’agradaria conèixer algun director d’hospital per poder-hi anar a fer un cafè i que m’expliqui els motius de procediments que em són impossibles de comprendre. Però alguna cosa em diu que en algun moment acabaríem parlant de “practicitat”, de “pressupost”, de “mitjans”, de “dinàmiques establertes que costen de canviar”…

El dia que vaig inaugurar el blog vaig dir que creia que la nostra societat no dóna ni valor ni importància a la primera etapa de la infantesa. És, entre altres coses, per casos com el que acabo d’explicar que arribo a aquesta conclusió. Si una societat no entén la importància del vincle mare-nadó, estem bastant perduts, em temo. Si una societat no dóna importància al naixement i als efectes que provoca la separació de la mare a un bebè que se sent sol, abandonat, desamparat, i desbordat per les circumstàncies vol dir que no tenim ni idea de les capacitats sensorials dels nadons i que ens importa ben poc que sentin o deixin de sentir. I això em preocupa i molt.

Us imagineu una mare i un pare que han de tornar a casa sense el bebè després de parir? Us imagineu les dificultats per establir la lactància materna allunyant a vegades quilòmetres a la mare de l’hospital? Us imagineu què pot suposar de desgavell emocional per la mare saber que el seu fill plorarà a la unitat de neonats i que ni ella ni el seu company no hi podran ser per consolar-lo perquè, simplement, no els toca l’hora de visita? El seu cos, hormonalment remogudíssim i preparat per instal·lar el vincle, i el nadó enlloc… Us imagineu per l’home, el desconcert de veure a la seva dona absolutament desmuntada i sentint també un dolor immens per no poder estar amb el fill que tenia tantes ganes d’abraçar? Jo, quan m’ho imagino, poso cara de perplexitat i em pregunto “com és possible?!”.

Les unitats de neonats són necessàries i salven vides de bebès en perill. Però no podem ser una mica més flexibles? No podem allargar uns dies més l’estada de la mare a l’hospital perquè es pugui passar tot el dia al costat del seu fill i donar-li el pit si el nadó està prou bé com per succionar i estar amb la mare? No podem tenir més hores de visita? No podem fomentar que estiguin junts, a coll, pell amb pell tota l’estona? En alguns casos potser no serà possible però en la gran majoria sí que ho és. Per què no els tenim una mica més en compte i atenem les seves necessitats emocionals, també?

El dia que em vaig trobar aquella mare ella plorava i jo callava perquè estava d’acord amb tot el que ella deia i perquè no podia dir-li res que la fes sentir una mica millor. Se l’imaginava sol, intubat i enyorant-la i això no ho podia suportar. La vaig abraçar i només li vaig saber dir que estava amb ella i que l’acompanyava amb el seu dolor. Em va costar hores treure’m la tristesa del damunt. Abans d’anar a dormir vaig desitjar que la vida els doni a tots tres moltes oportunitats de poder anar reparant un començament traumàtic de la seva nova família.

Facebook
Twitter
Pinterest
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: https://www.miriamtirado.com/politica-de-privacidad/