Reubicant el part

14.1.2013

Ara fa 3 anys, quatre mesos i 27 dies que vaig parir. Allò pel qual em vaig estar preparant durant nou mesos, mentalment, emocionalment i també físicament, va passar un 19 d’agost del 2009 i ara, la veritat és que em queda molt lluny. Més del que em pensava que em quedaria poc després de parir. Pensava que sempre més en tindria un record punyent, clar i nítid. I evidentment que el recordo, només faltaria, però tot plegat ha quedat diluït: no només les imatges d’aquell dia, el que va passar i el que vaig sentir, sinó també la importància que a dia d’avui dono a aquell fet, el part.

És important el part? Moltíssim. És molt important la vivència, el que sentim, el que passa, com es desenvolupa, el que sent el bebè, com ens tracten i el tracten… Però alhora, ara que tinc una nena que va cap als tres anys i mig, miro enrere i veig tants altres moments importantíssims de la seva vida, de la seva criança, del seu creixement com a nena i del meu com a mare, que el part ja no em sembla tan crucial com em semblava al cap de poc de parir.

Mirat amb perspectiva, trobo importantíssim com es desenvolupa la lactància, com gestionem el deslletament, com s’adapten a l’escola, com trampegem la separació mare-nadó quan tot sovint són massa petits per veure com la mare se’n va a treballar. Mirat amb perspectiva, em sembla vital cada vegada que els duem al metge i els atenen, o els ingressen… Crec que són importantíssimes cada “enfadada monumental” dels nostres fills i la manera com les gestionem (a vegades nefasta i d’altres existosa…). Em sembla molt important la nostra presència al seu costat i quan hi estem, com hi estem. Són importants les estones de joc, i el posar a dormir, i el fet d’atendre’ls quan es desperten quaranta vegades a la nit, i quan ho fan només dues…

Amb una filla que va cap als tres anys i mig, veig el part com un esglaó del camí, i no com EL camí. Veig que era un moment crucial més, que venia després d’una gestació també importantíssima i que arribava abans d’una criança també vital i imprescindible.

El part, ara que el veig amb perspectiva, no sobresurt més que qualsevol altre dels moments importantíssims que he viscut amb ella. Per mi, com a mare, va ser un punt de transformació enorme: el fet que no hagués anat com jo esperava em va girar la truita i tot plegat em va suposar un trasbals important i ara veig que també va ser imprescindible pel meu aprenentatge com a persona i com a mare. Però alhora, no ha suposat més transformació que la que he  viscut amb la lactància de la Laia, o amb la seva criança.

Perquè amb ella sento que em transformo cada dia, perquè vivim intensament cada cosa que passa: quan juguem i també quan s’enfada i ho trinxaria tot! 😉 Perquè amb ella aprenc cada dia, sense excepció, i tot el que hem viscut m’ha fet reubicar el part a un lloc, per mi, més real, més serè, més com el que crec que és: un esglaó més d’aquest profund, llarg i transformador camí que és el de la maternitat.

I estic convençuda que haver pogut reubicar el part a la meva vida m’ajudarà moltíssim a viure’l molt diferent si mai n’he de travessar un altre. N’estic segura.

I tu, què en penses del part? On l’has ubicat dins de la teva vida?