Silenci, si us plau

15.3.2012

Hi ha moments a la vida que s’ha de callar. O que s’ha de parlar el mínim i imprescindible, i amb el màxim de respecte. Recordo quan el meu avi Antonio s’estava morint. Em vaig passar hores i hores dins la seva habitació d’hospital i si una cosa no podia suportar era que a dins hi hagués molta gent i que es posessin a parlar de qualsevol cosa. Jo tenia la sensació que aquell moment era especial i que havíem d’intentar que res destorbés el meu avi del camí que havia d’emprendre. Encara que ja no obrís els ulls, encara que li posessin morfina endovenosa, encara que ja no ens pogués parlar ni mirar més… aquell moment l’havíem de respectar. I per mi, fer-ho, era estar en silenci o parlar però amb ell. Dir-li que estigués tranquil, que érem allà, acompanyant-lo. Acariciar-lo, dir-li que ens l’estimàvem. Dir-li que podia marxar tranquil, que tot estava bé, que no es preocupés per res i que continués el seu camí.

Quan, anys després, vaig entrar al quiròfan a punt per patir una cesària, les noies que hi havia dins no deixaven de parlar del que havien fet el cap de setmana. Ni es van adonar que jo plorava i que era el moment més trist i dur de la meva vida. Vaig agrair enormement que m’operés el ginecòleg més seriós de l’hospital i que fes callar tothom quan va entrar. Ningú deia res, només els noms de l’instrumental que necessitaven. Això i “tens una filla molt gran i guapa”, quan va treure la Laia del meu ventre. No li agrairé mai prou que fes callar aquelles lloques alienes al dolor que tenien a dues passes. No li agrairé mai prou que durant la meva cesària només se sentissin els meus sanglots. No sé si hauria suportat sentir-los parlar del temps o del cotxe, que havien d’anar a buscar el mecànic.

Dos anys i mig després de sortir del quiròfan vaig assistir a una trobada de dones que havien parit per cesària organitzada per “Apoyocesáreas” de El Parto es Nuestro i em vaig adonar que el que havia viscut jo no era gens habitual. En la majoria de quiròfans on havien estat la resta de dones es parlava de futbol, de la família, de problemes de feina, de guàrdies, o del que farien aquell vespre. Entenc que el personal mèdic està acostumat a fer intervencions, que per ells és simplement, una més. Entenc que són a la feina i volen parlar amb els companys però ho sento, quan està naixent una criatura, silenci si us plau. Quan s’està produint un dels moments més importants d’aquell bebè (sens dubte), de la mare i del pare (encara que no hi sigui) s’ha de tenir el màxim respecte possible. És un moment importantíssim. Cal estar presents, atents i callats. Dir el mínim imprescindible, igual que quan el meu avi estava a punt de morir. El futbol, la calçotada i l’última anècdota poden esperar a l’hora de dinar, a un descans durant la guàrdia, o a una trobada al mig del passadís. Però al quiròfan els professionals haurien d’estar callats i parlar només del que pertoca. Amb això no tinc matisos i sóc absolutament taxativa. Cada vegada que una dona em diu que en el naixement del seu fill (també en un part vaginal) es parla de tonteries, m’indigno. Per la falta de respecte cap al nadó, la mare i el pare, cap a la nova família que en aquells moments està naixent. Però sobretot, perquè que facin això vol dir que no hi ha consciència de la importància i transcendència d’aquell instant i això és molt més greu.

Un ginecòleg no és un dependent d’un gran hipermercat que pot estar parlant del sopar del dia abans amb el seu company mentre col.loca iogurts a l’estanteria. Un ginecòleg i tot l’equip mèdic que l’acompanya tracten amb persones; amb dones que estan vivint un moment intens i a voltes duríssim i que qui sap si trigaran gaire a pair. Però també estan tractant amb nadons que arriben a la vida, que respiren per primera vegada, que veuen als seus pares per primera vegada, que apareixen a un món que ja no és humit, ni té una temperatura constant i on de sobte, noten tot el seu pes i gravetat. És la vostra responsabilitat, la dels ginecòlegs, infermeres, assistents i llevadores que el primer que senti aquest nadó en arribar al nostre món no sigui: “vas veure els gols d’ahir del Messi?”.