Paternitat: els inicis

Paternitat: els inicis

Paternitat: els inicis

Per fi! Feia molt temps que volia parlar del tema d’avui…! En aquest vídeo us he volgut parlar de la paternitat però sobretot dels inicis, perquè els inicis, de vegades, són difícils per a totes les parts: mare, pare i nadó. I potser és el que més sorprèn, el procés d’adaptació. Tenim moltes expectatives, els pares també. Després d’haver passat…

10 coses que cal saber abans de tenir fills

10 coses que cal saber abans de tenir fills

Què tal, què us ha semblat el vídeo? Com cada dimarts, aquí teniu l’ampliació: Tothom opina: És terrible i suposo que alhora, és bastant normal. Això de tenir fills és tan apassionant i alhora “remogut” que tothom ha de dir-hi la seva. Perquè encara que algú no tingui fills, sí que és fill d’algú i segur, segur, que tindrà una opinió de…

La foto a Facebook

És diumenge. Us heu llevat tots junts i fa bon dia. Teniu ganes de fer alguna cosa especial i decidiu anar a la platja. Els nens criden “sí, platja!” i us poseu en marxa. Però quan tens fills, des que decideixes fer una cosa fins que la fas poden passar, com a mínim 2 hores. Perquè abans de sortir de casa us dutxeu, us vestiu, esmorzeu tots amb la calma i comenceu a preparar les coses per marxar, que no són poques: el patinet per córrer pel passeig marítim, el frisby per jugar a la platja, alguna cosa de menjar durant el viatge, bolquers, tovalloletes,etc.

Cuirasses

Hi ha una cosa en la maternitat/paternitat que de vegades incomoda moltíssim i és que les cuirasses que teníem i que portàvem amb més o menys esportivitat i orgull, es fonen. Els nostres fills tenen la capacitat innata de veure’ns com som, més enllà del que volem amagar o desitgem aparentar. No hi ha escapatòria, quan tens fills: et descobreixen, et despullen i no hi ha cuirassa que ells no puguin travessar o fondre d’una mirada.

Criar amb respecte és important

Quan cries amb respecte i vincle hi ha dies que són durs. Quan són bebès, hi ha dies que ploren sense parar perquè els passa no saps què i els bressoles, els alletes, els passeges… Nits que es desperten més vegades de les que creies possible, dies que s’enfaden i protesten i sembla que a tot el que tu dius ell respon “NO”. Perquè hi ha dies que estàs cansada i no pots amb la teva ànima. Que t’agradaria tenir el sopar fet, la cuina recollida, la casa en perfecte estat de revista, la roba plegada i als armaris, etc. Que t’agradaria tenir allò de la feina resolt.

No sé si a tu et passa

No sé si a tu et passa, però ara que sóc mare de dues i que torno a estar en plena voràgine criadora, no trobo a faltar ni anar a sopar amb les amigues, ni anar a ballar, ni viatjar (bé, això una mica), ni… només trobo a faltar el meu marit, el meu company, el meu amant… Perquè en aquesta voràgine, a estones és difícil fins i tot tenir un moment per mirar-te als ulls, per re-trobar-te en ell, per re-trobar-se en tu. Perquè quan un n’adorm a una, l’altre adorm a l’altra, perquè quan un banya, l’altre fa sopars, perquè quan un porta a cole, l’altra dóna el pit… i així un dia i un altre.

Full de ruta

Full de ruta

Si una cosa em fascina dels infants (i de les persones) és que no n’hi ha cap d’igual. Vivim en un món on sembla que tot hagi de tenir full de ruta i on aquesta ha d’estar traçada molt abans de començar el viatge. Amb els nens això no funciona perquè tots arriben sense full d’instruccions i cada un ve amb el seu propi mapa. Un mapa que sembla buit, blanc, i que els pares hem d’anar intuïnt què s’hi dibuixa.

Criar en el present

Que la vida està en constant canvi, això ho sabem tots. Però potser fins ara no ho havíem vist, sentit, palpat, amb tota la seva força. La crisi global en la que estem immersos fa pràcticament que no poguem preveure res; no sabem si demà tindrem feina, si haurem de canviar de país per anar-ne a buscar, etc, i costa molt fer previsions. Fa uns anys la gent parlava de feina, vivenda… i de vida en general i tot sovint s’hi afegia la paraula “estable”. Ara ja no. Perquè sembla que res ho sigui, perquè ara sí, notem i sentim que absolutament tot està en continu moviment.

Fi de curs

Recordo el dia que vaig escriure el post “AVUI COMENÇO UNA COSA NOVA” . Era setembre i començava el curs. La nostra filla començava l’escola per primera vegada ja que mai ha anat a la llar d’infants i jo em veia davant d’un nou panorama. De tempos, de ritmes, de persones, de coses noves… sentia il·lusió i expectació a la vegada. I en un obrir i tancar d’ulls el curs s’ha acabat.

Als que esteu amb aquell nus a l’estómac perquè els vostres fills han de començar la nova etapa al setembre us diré que per mi ha estat un gran aprenentatge. Durant aquest curs tots hem crescut en tots els sentits; ens hem separat cada dia primer només al matí i quan ella ja ho va voler, també a la tarda. Ella ha après a quedar-se en un ambient que no era gens el que estava acostumada i tot i que al principi la sobtava la diferència, aviat va començar a assaborir-la.

La nit del lloro

L’Ignasi avui estava content. Feia 10 anys que havien començat a sortir amb la que ara era la seva dona i al matí, fent mandres al llit, havien dit que a la nit ho celebrarien amb un sopar “especial”. Feia molt temps que no feien un sopar “especial” perquè s’havien convertit en pares feia tot just 13 mesos i, al vespre, acostumaven a estar tan cansats que estaven per poca cosa més que per sopar quatre rampoines i anar a dormir.