crecer

Créixer i tornar-se petit

 

3.7.2012

T’estàs fent gran, Laia, molt gran. Estàs creixent tan ràpid, que a vegades tinc la sensació que el temps em dóna una bufetada i em fa adonar com n’és d’important aprofitar-lo. Tot va molt de pressa i el teu creixement, també. No dono a l’abast d’anotar les coses noves que aprens o que dius, i moltes queden sospeses en l’aire mentre jo intento recordar-les per sempre malgrat saber que moltes se m’escaparan i només algun dia, d’aquí molts anys, li diré al teu pare: “ara he recordat aquell dia que va fer allò o que va dir allò altre…”.


Tu també estàs veient que ets una mica més gran cada dia. Saps que ja no ets un bebè i et reconeixes nena. Ho saps i m’ho dius: “mama, és que jo ja sóc gran”“mama, has vist que gran que m’estic fent?”mentre intentes posar-te de puntetes, quan de fet, ja no cal perquè tens tota la raó, i encara que no te n’hi posis, veig a cada instant que ja no ets aquell bebè que duia a sobre nit i dia.

 

I no et pensis que sento nostàlgia o que em sap greu que ja no siguis aquella nena petita a qui venia de gust mossegar dolçament les galtes. No és això, en absolut. Sento orgull de pertànyer a aquest moment, un moment que em regala estar al teu costat i veure la vida desplegar-se. Celebro cada instant en què et veig estendre les ales i volar cada dia una mica més enllà i més amunt. Ser mare és un privilegi: veure’t florir és un privilegi que no em cansaré mai d’agrair a la vida.


Al mateix temps que estàs contenta de veure com et fas gran, hi ha estones que no les tens totes. De sobte et poses a gatejar i dius que ets un bebè i que només saps dir “ueueueeee”. Vols que t’agafi a coll com ho feia quan només pesaves quatre quilos i ens preguntes com eres tu de petita, què feies, què t’agradava… Tinc la sensació que saps les passes de gegant que estàs fent ara que rondes els tres anys i que necessites agafar embranzida. Necessites tornar, a estones, als braços de la mare o del pare per agafar forces, per acabar-te d’omplir i sentir-te prou segura de què sí, de què ets capaç de continuar creixent i “separar-te”.

 

En aquest anar i venir de nena petita a gran i viceversa, a vegades hi ha moments en què sembla que ja vulguis anar a la universitat i d’altres que demanes que t’ajudem a vestir-te (quan tu des dels dos anys ho has fet sempre sola).

 

En aquest anar i venir hem de tenir molt present, els que estem amb tu, que això és normal, que és sa que marxis i que quan ho necessitis, tornis corrents a coll dels pares per reomplir-te, per saber que hi som.

 

És cert que hi ha hagut moments que he tingut la temptació de dir-te “home, tu ja saps vestir-te sola”“ara vols que et peixi?” perquè a vegades em sobta. Però no va per aquí la cosa, oi? És clar que saps perfectament vestir-te o menjar sola… la qüestió és que a vegades no vols fer-ho perquè necessites sentir-te encara petita, sentir que encara et donem el menjar nosaltres, que encara et diem “vine, que et posaré el pijama”.

 

Perquè fer-se gran a vegades espanta. T’entenc, Laia, perquè recordo molt bé jo també haver passat per aquesta etapa. I no et pensis… hi ha hagut vegades que fins i tot d’adulta, he tingut la necessitat de tornar als braços de la mare i dir-li “si us plau, cuida’m…” perquè sentia que jo sola no tenia forces. Perquè saber que hi ha qui et permet tornar-te a fer petita, regredir-te com un pollet… és reparador. Sentir que hi ha un lloc on retornar i ensenyar les parts més dèbils, aquells racons més amagats; tant si són mandra, com si són por, o nostàlgia, o necessitat d’instal·lar una mica més de confiança…

 

És bo, Laia, que els nens feu aquests anars i venirs. És bo que en el camí que us duu a fer-vos grans sapigueu que podeu tornar-vos petits quan ho necessiteu perquè els pares entenem aquesta necessitat de carregar piles a la font. I no us jutgem. I us acollim perquè pugueu amarar-vos ben bé de la nostra confiança en vosaltres, del nostre amor, de la nostra certesa de què sou grans persones…

 

Vull que sàpigues que pots fer-te petita sempre que vulguis. I que pots fer-te gran també, perquè no tinc cap por de què emprenguis el vol. Jo seré sempre aquí: estimant-te.

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.