Dormir

No sé si us heu fixat que en aquest bloc no he parlat pràcticament mai de collit, de dormir junts pares i fills. I no ho he fet perquè més enllà de la meva experiència, que avui us explicaré, trobo que això de com dormim les famílies és extremadament personal; que dependrà del nostre fill, del que necessiti, però també de l’espai que facin les habitacions que tenim a casa, dels horaris que facin els pares i un llarg etcètera que dependrà de cada nucli familiar.

La Laia va dormir amb nosaltres i més concretament al mig nostre fins als set mesos. Aleshores ens va semblar que reclamava una mica més d’espai i la vam posar en un llitet que havíem fet a mida i que s’enganxava al nostre. Per tant, des dels set mesos fins a l’any i mig va dormir allà, al meu costat. Un bon dia ens va dir que volia dormir a la “seva” habitació; ens ho va dir amb gestos i sons perquè encara no parlava. Li feia il·lusió dormir amb les seves coses, tenia ganes de “canviar”, suposo. I li ho vam respectar malgrat que per mi suposava un trasbals perquè per donar-li el pit m’havia d’aixecar, quan fins aleshores gairebé ni me n’adonava de les vegades que mamava perquè pràcticament ni m’arribava a despertar.

Però a mesura que van anar passant els mesos ella cada vegada em reclamava més i bàsicament, el que no li agradava és que jo tornés al meu llit. Em volia allà, amb ella, al SEU llit. I jo en el seu no hi dormia tan bé.

Va coincidir que era l’etapa en què comencen a arribar una mica les pors, els malsons… i aleshores vaig veure que aquell sistema no ens acabava de funcionar: ella dormia molt entretallat i jo, evidentment, també. Vaig parlar amb ella i li vaig explicar que jo necessitava dormir al meu llit, amb el pare, que allà hi podia descansar millor i que si ella em volia tota la nit al seu costat, jo no hi tenia inconvenient, però que en el seu llit no descansàvem bé cap de les dues. Ho va entendre i va tornar a dormir amb nosaltres. Tenia dos anys. Aleshores vaig veure la llum. Va començar a dormir seguit, la mar de bé. Quan tenia necessitat de mare, de saber que hi era, simplement allargava el braç i em tocava els cabells: no li calia ni despertar-se ni desvetllar-se per reclamar-me dient “mama!”.

El llitet que li havíem fet de fusta adossat al nostre s’anava fent petit o ella més gran, millor dit, i cada vegada hi cabia més justeta. Va ser hora de plantejar-nos què fèiem. Volíem continuar dormint bé tots tres, seguit, feliços i plàcidament, però aquell llitet ja no ho permetia. Havíem de decidir si passàvem a dormir a terra i ajuntàvem matalassos o fèiem un llit que anés a la mida del nostre però que fos gran… Finalment vam demanar al nostre cunyat, fuster excepcional, que ens fes un llit que quedés exactament a la mida del nostre i així passar a tenir un llit enorme on hi cabéssim tots tres i qui sap si un dia, tots quatre. També té un fill i va saber què volíem a la primera. Ara tenim un llit immens, de 2,40 on al cantó de la Laia hi ha una barana de fusta preciosa i on hi dormim la mar de bé.

Dormir còmodes i a gust tota la família és imprescindible. A mi m’agrada molt dormir amb la Laia. M’encanta. Estirar el braç i saber si cal que la tapi, acariciar-la quan fa algun gemec, poder-li dir a cau d’orella sense gairebé ni moure’m “tranquil.la sóc aquí”quan té por perquè ha tingut un malson horrorós… per mi no té preu. Sé que un dia marxarà i no m’espanta. Estaré contenta quan arribi, però ara mateix tots tres gaudim d’estar junts, de despertar-nos els tres junts, d’estar a prop gaudint d’aquesta etapa que passa tan ràpid, omplint-nos-en per tenir-la ben integrada quan s’acabi…

La manera de dormir va canviant a mesura que passa el temps en els nostres fills, i crec que ens hem d’anar adaptant tota la família a les necessitats que tinguem tots per poder dormir el màxim de bé possible. Nosaltres fem collit, no perquè sigui la meva bandera, sinó perquè ens funciona, perquè m’agrada i sobretot, perquè la Laia des que torna a dormir amb nosaltres dorm seguit i dorm feliç.