Cambios de temperatura

Hivern al juliol

 

12.7.2012

La setmana passada us parlava de la intuïció. L’endemà de publicar aquell post vaig intuir que a la Laia li rondava alguna cosa.Aparentment no passava res, ella estava igual de contenta com sempre i no hi havia cap dada empírica que fes pensar que li estava passant res estrany. Però jo tenia la mosca al nas. L’endemà es va llevar i al cap d’una estona em va dir “tinc fred”, una frase que hem sentit en comptades ocasions venint d’ella. Ella és de les que no té mai fred i que en ple hivern, sua si li poses una jaqueta prima…! Has de fer esforços per respectar la temperatura del seu cos quan tu t’estàs congelant en ple gener pels carrers de la nostra ciutat i la veus sense jaqueta. Però amb el temps, ens hi hem anat acostumant. Per això, sentir-li dir “tinc fred” és sinònim de què alguna cosa no va bé.

Fa temps que la roba se l’escull ella. Vam desistir de dir-li què s’havia de posar i què no: tenia les idees molt clares del que li agrada i del que vol posar-se i no em molesta gens que sigui ella qui triï els pantalons o faldilles i la samarreta. Per mi, és també la seva manera d’expressar com se sent aquell dia, de què té ganes, amb quin ànim s’ha llevat…Triar colors, textures, gruixos… És el seu cos i la seva roba. Aquell dia de la setmana passada em vaig dir que no m’hi ficaria, que la deixaria fer, que (malgrat que em costés a estones) respectaria el que el seu cos li demanés:

Va anar a l’habitació i es va triar uns pantalons d’hivern, ben abrigadets, i una samarreta de màniga llarga. No vaig haver-li de dir “posa’t sabates, que potser t’està sortint un refredat” perquè ella mateixa va agafar uns mitjons i unes sabates còmodes d’anar per casa. Es va vestir com d’hivern en ple juliol. Veure-la feia entrar calor, la veritat, però em vaig prometre que intentaria no dir-li allò de “vols dir que no tindràs calor tan abrigada?”, confiant en què ella sabria què li calia dur en aquell moment. A mesura que van anar passant les hores li va anar sortint, efectivament, un refredat. Va canviar la veu, va començar a tossir… i va anar entrant en calor. Va tornar-se a canviar: va deixar la roba d’hivern i es va posar samarreta de màniga llarga i unes malles: menys abrigada però encara força per ser juliol. Nosaltres muts i a la gàbia. Observant, confiant. Al vespre, però, va voler pijama d’hivern i va costar no dir-li que no, que era estiu… A ella li és igual l’estació de l’any que sigui, només hi entén del que sent i necessita.

L’endemà ja no va anar tan abrigada i vaig deduir que es trobava una mica millor, que ja no tenia aquella sensació de “mal cos”. Però encara va trigar un dia més a vestir com ella vesteix normalment aquests dies calorosos d’estiu. Em vaig adonar que em costava no ficar-m’hi. Em vaig adonar que els pares i mares tot sovint ens fiquem absolutament en tot, parlant en tot moment, aconsellant-los en tot moment i que quan fem aquest exercici de “et deixo fer, confio”… costa i t’has de mossegar la llengua més d’una i de dues vegades. Però vaig veure que se li posava tan bé… vaig veure que podia confiar-hi perquè ella sabia exactament el que havia de fer a cada moment. Seguia el seu cos i el seu cos la guiava. I ho feia molt millor que molts adults, que no sabem com respectar el nostre cos i el que ens demana. Una vegada més, una nena de gairebé tres anys em va tornar a ensenyar moltes coses; com per exemple, que pot ser hivern en ple mes de juliol.

 

POST RELACIONAT: JO NO HE SIGUT!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.