Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
A Youtube sovint, en algun vídeo, es fiquen amb el meu cos: “lletja, vella”, you know. Em rellisca mil. Vam
En aquest espai #meditaambmi, trobaràs totes les meditacions que realitzaré durant aquests propers mesos per ajudar-te a tornar a tu.
El teu cos és teu, amor meu, el teu cos és teu. Quan el teu cos era dins del meu,
Jo sóc baixeta, ja ho sabeu. Tu Laia ja m’arribes als pits i d’aquí dos dies seràs igual d’alta que jo. Les vostres àvia i besàvia també són baixetes i tenim les tres el mateix estil: petites, primes i proporcionades. Fa molts anys, quan això de ser baixeta em provocava una mica de complexe és el que em deia sempre: “però sóc proporcionada”. Em consolava, ves. Perquè sempre, a l’escola i en altres llocs, hi ha qui s’ha rigut de mi. De fet, i això més val que ho sapigueu ja ara, en l’imaginari col.lectiu hi ha un estàndard de cos amb unes proporcions i unes mides. I si no hi entres, ja has begut oli. Un perquè és massa gras, l’altre perquè és massa prim, un perquè se surt de la mitjana per alt, i un altre per baix. Un perquè se surt pels pits grans, l’altre pels pits petits, l’altre per unes orelles grosses i l’altre per els ulls una mica torts.
16.12.2014 Torno a estar en aquell moment. En aquell moment en què el teu cos sembla que vagi per
Estic començant a veure la llum a una grip que m’ha tingut els últims 6 dies absolutament fora de joc. Feia molts anys que no em trobava tan malament. De fet, juraria que no havia tingut una grip així de forta, amb febre tan alta i tan malestar des de l’adolescència! I no recordava què era, francament, trobar-se tant malament… Estar així i alhora, tenir una panxa amb un bebè a dins gairebé en la recta final d’embaràs no ha estat fàcil i he hagut de trobar els meus propis recursos per controlar la ment i no posar-me histèrica maleïnt la grip, la febre i el mal d’ossos.
Cada dia que passa em transformo una mica. Me n’adono quan em despullo i entro a la dutxa. A poc a poc ho he de fer amb més de compte perquè la panxa em desequilibra. Em miro els pits i a banda que fa temps que són grossos, les aureoles s’han anat enfosquint, preparant-se perquè la Lua vegi els mugrons on agafar-se ben presents quan surti de mi. A la panxa encara no s’hi ha dibuixat la línia alba però ja és rodona i grossa i ja no em puc ni veure els peus. Hi ha dies que em tiba però pocs, i noto la Lua perfectament.
El primer dia que vaig ser conscient que hi ha bebès que a vegades sembla que tinguin pressa el recordaré tota la vida. Vaig veure una nena, no tenia ni dos mesos i volia caminar. Sí, sí, volia caminar. Només era feliç quan la seva mare l’agafava per sota els braços absolutament vertical i ella podia moure les cametes tocant el terra com si fes passes. Us juro que no m’ho creia quan ho veia. Aquella nena havia aguantat el cap poc després de néixer i amb un mes i mig volia caminar. No volia estar en posició horitzontal, no volia que la bressolessin, només semblava que tenia predilecció per les coses pròpies de bebès més “grans”.
Sé que després de parir vaig trigar segles a tornar-me a sentir guapa. A tornar-me a sentir “estupenda”, a tornar a tenir ganes d’arreglar-me, de pintar-me, de presumir… Si us he de ser sincera, no m’importava el més mínim. Jo era feliç dins la meva bombolla de dona acabada de parir, de dona amb els pits a punt de rebentar plens de llet que mira i admira aquella criatura que ha gestat 9 mesos dins del ventre. Si estava guapa o no, a mi, m’importava (com acostumo a dir) 0. Al cap d’uns mesos de bombolla, em vaig adonar que em costava tornar a sentir el meu cos… meu. Era com si encara no m’acabés de pertànyer. La cicatriu, les tibantors, els pits… tot plegat ho feia una mica més difícil i de fet, en vaig parlar en aquest post… “QUÈ LI PASSA AL MEU COS?”
Recordo el primer dia que em va venir la regla. Era un diumenge i era al vespre, cap a les vuit més o menys. Me’n recordo perquè estàvem al sofà, en un típic dia d’aquells de tardor que a la tarda del diumenge només tens ganes de fer mandres i passar-te el dia jaient. De sobte vaig sentir una cosa estranya a la part baixa de l’abdomen, em vaig aixecar de cop i vaig veure que m’havia tacat els pantalons de sang. Ma mare va estar contenta, me’n recordo. Jo no. La sensació era desagradable i a més, em sentia estranya, xafada, amb poca energia. No sé quants anys tenia, només recordo que vaig ser de les primeres de la classe en tenir la regla. Recordo aquella època, en què la regla i tots els canvis físics de l’adolescència eren un tabú. Feia vergonya comentar-ho a les amigues, feia vergonya haver-te de canviar; era engorrós, era desagradable, feia mal… O potser feia mal perquè jo, tots aquests canvis, no els vaig saber dur gaire bé.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
