Les teves mans

Pujàvem l’escala de casa els avis i m’has donat la mà. Ha estat una dècima de segon, un impacte que m’ha vingut quan menys m’ho esperava. Ha estat el tacte de les nostres mans, o alguna cosa que no puc descriure’t perquè se m’escapa, però en un moment, m’he adonat de com havies crescut. Hem saludat a tothom i malgrat el soroll i les converses, jo no em podia treure aquella sensació del cos, la d’haver-te sentit gran de cop.

Perquè els pares us veiem créixer cada dia, però ens n’adonem a batzegades i només de tant en tant: per exemple, un dia quan us posem a dormir i veiem el molt que ocupeu del llit, o un altre que us posem un jersei que us queda curt de totes bandes, o un altre que feu servir una expressió que no us havíem sentit a dir mai…

I jo avui m’he adonat que ha estat a través de les teves mans que he anat veient com canviaves; com passaves de bebè d’un dia, a bebè de tres mesos. Com passaves de no saber que les tenies, a posar-te-les a la boca. Com passaves de no saber agafar res, a arribar a tot i fer el que vols amb cada cosa. De com passaves a deixar-te agafar la mà, a agafar-me-la tu a mi.

Em penedeixo de no haver fotografiat un cop al mes les teves mans per veure’n l’evolució, per tenir-les ben gravades per sempre més a la memòria… Perquè ara intento imaginar-les i no recordo gaire bé com eren quan tenies sis mesos… Sé que eren rabassudes i fins i tot tenien algun saxó a l’altra banda del palmell, però no en tinc la imatge clara…

Les mans… aquelles que encara ara t’agafo a la nit, quan tens algun malson. Les mans amb què m’acaricies la galta si et dic que estic cansada, o les que deixes marcades amb pintura vermella damunt d’un full blanc i dius que és pel despatx del pare. Les teves mans em lliguen a tu i sabria distingir-les d’entre un munt de mans de nens i nenes de la teva mateixa edat i raça. Les teves mans d’avui, les que m’han agafat per pujar l’escala, m’han dit que ja ets molt gran, que t’has fet una nena, que has deixat de ser un bebè fa molts dies. M’han dit que ets segura, i valenta, i forta… i que també ets feliç. M’han dit que ets dolça i que t’agraden les carícies; fer-ne i rebre’n. Les teves mans d’avui m’han dit que el temps passa molt ràpid i que més aviat del que em penso agafaran altres mans per pujar una escala, que acariciaran també altres galtes, que dibuixaran altres siluetes i paisatges i que construiran nous amors i famílies…

Sé que arribarà el dia que et donaré la mà per costum de caminar plegades i em diràs “mama, no, que em fa vergonya” i em deixaràs anar mirant de reüll que no t’hagi vist ningú. I tot i que ho entendré perquè jo també ho he viscut… esperaré amb ànsia el dia que, ja d’adulta, et serà igual si ens mira algú quan pel carrer, ens donem la mà, mare i filla, perquè ens estimem i perquè ens agrada passejar d’aquesta manera. Serà inevitable recordar totes les vegades que jo he fet el mateix amb la mà de la meva mare o de la meva àvia… Serà un breu instant, per tornar de seguida a les nostres mans, a aquell tacte només nostre, assaborint-lo com faig encara ara cada nit quan vaig a dormir i et dono la mà un moment perquè sàpigues “sóc aquí”.

Les teves mans es fan grans i ja t’adverteixo ara que cada dia trobaran les meves més petites… Com una llei de vida preciosa i subtil, gairebé invisible, que em recorda que per elles, donaria la vida.