Contraccions

7.10.2014

Una aventatge dels parts que he tingut amb les meves dues filles (si no els sabeu podeu fer-vos-en una idea llegint l’últim post “JO NO PUC PARIR”), és que tinc moltes contraccions. Tant en el treball de prepart o pròdroms com en el treball de part, i per tant, crec que puc intentar ajudar a aquelles dones que els toca, en breu o en un futur, viure’n unes quantes abans de parir els seus fills. Penso en la meva amiga a punt de ser mare o en la meva cunyada, que ha de parir la meva estimada primera neboda… i des d’aquí m’agradaria explicar-los a elles i a tots aquells que em volgueu llegir, com m’ho vaig fer per suportar aquella infinitat de contraccions. Em centraré en aquest darrer part perquè vaig arribar a dilatar gairebé completa.

El meu part es va produir en dos “rounds” o en dos “assalts” i van ser absolutament marcats i diferents l’un de l’altre. El dimarts 8 d’abril em posava amb contraccions intenses i rítmiques i m’ho vaig agafar amb il.lusió. Estava contenta perquè sabia que allò ja arrancava i tenia ganes de veure la carona a la Lua. Però a mesura que va anar avançant el part, i ja amb les llevadores arribades a casa, el meu cap em va començar a trair. Sentia un dolor fort a la zona dels malucs i no el portava bé. Diuen que les contraccions s’han de surfejar, perquè és cert que són com onades que vénen, pugen, i marxen, però jo vaig començar a anar a trompicons, i tenia la sensació que alguna contracció, en comptes de surfejar-la, em passava pel damunt.

El que em passava realment és que tenia por. Por del dolor. Por de no suportar-ho, de no ser capaç. Jo, que havia decidit parir a casa, tenia dificultats per controlar la ment, que em jugava males passades.

I quan comences així, quan el coco et falla, és difícil mantenir-te centrada, serena i tranquil.la, que és el que es necessita per parir. Perquè sinó, arriba el triangle maleït: por, que provoca tensió muscular i que al seu torn provoca més dolor. I com més dolor, més por, i com més por, més tensió… i és aquell peix que es mossega la cua i del qual costa horrors sortir.

Passaven les hores i jo semblava que m’havia instal.lat als 5 centímetres i mig. En cada contracció crec que deia “no puc!” i frases com “quant falta?” o “no ho podré suportar”. Se’m feia llarg, costa amunt i les forces em flaquejaven. No havia dormit aquella nit i a més, havia menjat poquíssim.

Però el cos o la vida, qui sap, és savi i les contraccions es van anar espaiant. Jo, que estava rendida, vaig obeir el que em deia la Inma Marcos “aprofita per dormir, aprofita per agafar forces” i això feia. Encara dins la piscina de part i després al sofà, intentava (i ho aconseguia), dormir entre contraccions (encara que fos només 5 minuts). És espectacular com el cos s’adapta a les situacions. Mai hagués dit que podria dormir 5 minuts, o 3, per despertar-me, cridar durant la contracció i tornar a dormir. Són aquelles coses que si no ho vius o ho veus, no t’ho creus.

Aquelles contraccions cada vegada venien més espaiades; el part s’estava aturant, es desinflava el motor i sense motor, la dilatació s’aturava. Com que la Lua estava bé i jo necessitava un break, vam decidir descansar i esperar que tot es tornés a engegar. Va ser la meva salvació. En aquell estat jo em sentia incapaç de tot. Estava frustrada de com havia portat les contraccions fins aquell moment i m’entristia saber que allò es parava mentre alhora pensava “gràcies a Déu”. Pura contradicció, fruit del batibull que era el meu cap en aquell moment. La ment em va matxacar i vaig decidir dormir tot el que les contraccions em permetessin.

Vaig dedicar les següents hores a dormir, descansar i menjar. Necessitava agafar forces físiques, mentals i emocionals per quan arribés el 2n round. Recordo que vam decidir sortir a passejar. La Laia i el seu pare es van quedar als gronxadors mentre jo vaig anar a caminar una estona. Érem al Parc de l’Agulla. Els del Bages sabreu quines vistes té aquest preciós parc. Doncs bé, entre contracció i contracció (aleshores força suportables) vaig mirar cap a Montserrat, un lloc molt important per mi, per nosaltres, i vaig intentar omplir-me. De força, de valor, de centrament. Vaig respirar i em vaig perdonar per no haver viscut el primer tram de contraccions com jo intuïa que podia viure’l.

Hores després el motor s’engegava i ho feia amb força, molta més que en el primer assalt. Les contraccions eren intenses i molt seguides. Les llevadores tornaven a casa i creien, com jo, que “ara sí”. Hi ha un mantra que a mi m’agrada molt. Es diu Om Tryambakam i em va anar molt bé per tenir la ment ocupada. Mentre mentalment o amb so el deia, el cap no tenia forces per pensar en res més; ni en el dolor, ni en si podria, ni en res. I això em centrava. Vaig estar hores així fins que el mantra se’m feia massa llarg. Aleshores vaig començar a fer els sons Ommmm i Ammmm, no per res místic, sinó perquè em va sortir així, espontàniament. Necessitava fer aquests sons. El cos m’ho demanava.

Postures? A dins la piscina (beneïda aigua calenta!) totes les que us pogueu imaginar. Les llevadores al·lucinaven amb la meva elasticitat (vaig fer gimnàstica esportiva durant molts anys de la meva vida) i em cortorsionava intentant atenuar el dolor al sacra, que és on el sentia. Necessitava agafar la mà d’algú. D’ell, de les llevadores… I així hores i hores…

Vaig perdre el món de vista. Ja no hi havia ni espai ni temps. Va deixar-me d’importar quant faltava i vivia cada contracció com la única, perquè cada una m’acostava la Lua als braços. Celebrava cada onada que venia, li donava la benvinguda i, ara sí, la surfejava.

Em movia, cridava, cantava, respirava… i sense fer gaire esforç em vaig trobar, només, vivint el present. Sense pensar en res. Centrada exclusivament en viure cada contracció el millor possible. El món es va fondre i ja no tenia por. No temia res. Ni per mi, ni per la Lua, ni per la vida. La por havia desaparegut de mi. M’havia abandonat i malgrat que crec que el dolor era molt més fort que en el primer “round”, jo el vivia molt millor.

Crec que vaig parlar molt poc tota aquella nit. Diria que gens. I sé que en alguna ocasió vaig plorar. “què passa?” em preguntaven, i jo, sanglotant, només deia amb els ulls tancats “sóc feliç”. I així era. Sentia una joia interior difícil d’explicar i increïble de viure.

Com que tenia tantes contraccions i no volia perdre’n el fil, vaig començar a dedicar-les. En cada contracció pensava en una persona de la meva vida i li dedicava. Per exemple, me’n venia una i pensava mentre feia el so Ommmmm “Aquesta per la Laia, perquè t’estimo infinit, ets preciosa i m’encanta ser la teva mare, ets un regal i et dono les gràcies per haver vingut a mi”. Aquesta per la Lua, aquesta pel meu home, aquesta per la meva mare, el meu pare, la meva àvia, i així amb totes les persones que m’importen a la meva vida… Ho vaig disfrutar molt. Em centrava en el que sento per ells i així el cap no se n’anava al dolor. Va ser un bany d’amor que espero que la Lua també rebés ben endins. Va ser com anar-li presentant les persones de la nostra vida amb tot el que em fan sentir… Va ser maco.

No sé quant vaig fer durar aquest joc, però diria que hores. A estones, també surfejava les contraccions sentint només la Lua a dins, omplint-me del final de l’embaràs. I en moltes altres, tret del so i el moviment del cos per entomar-les, no pensava res ni feia res més. Centrada absolutament en el present, no pensava ni quant duia, ni quant faltava, ni si acabaria com esperava, parint damunt del meu llit.

Tot això va durar fins les 8 del matí del 10 d’abril, moment en què a la Luci Alcaraz li va tocar el dur paper d’anunciar-nos que millor que anéssim a l’hospital perquè la Lua, no podia baixar, i allò ja estava durant massa. Just després aquell “Per què?” fort, que devia sentir tot el barri, i l’abraçada íntima plorant amb el meu marit.

Després, molt dolor en les contraccions perquè ja estava més descentrada i la por tornava a mi. Què passaria? Què em farien? Com acabaria tot? Després el que ja intuïa… Però tot això, ja és una altra història.

Si has de parir potser et va bé saber que per mi la clau és la por. Si la vences, la vivència pot ser espectacular. I així vaig viure jo el 2n round fins a les 8 del matí. Com una experiència meravellosa i de creixement personal que mai hauria imaginat. Allà vaig créixer, allà em vaig fer gran i allà em vaig empoderar.

Malgrat que res va anar com jo esperava, allà, nua i pronunciant sons que el meu cos em demanava fer, vaig viure el present com mai l’havia viscut abans, em vaig empoderar, em vaig obrir i vaig connectar amb un lloc molt profund del meu ésser.

No em penedeixo de res i celebro cada contracció, cada minut del viscut aquell dia. Abraço tota l’experiència, per molt dolorosa que fos a estones, perquè tot allò també m’ha fet qui sóc jo avui. I sóc diferent de la que era abans del part de la Lua. Sens dubte.

Continuarà….

PD: Marta i Laura, us desitjo la millor surfejada de la vostra vida! 😉

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada