De la oscuridad a la luz

De la foscor a la llum

“Ho té tot?”, va ser el primer que li vaig dir al meu marit quan em va posar la Lua, ben nueta, damunt del meu pit. Érem a la sala de reanimació els 3, després de què a quiròfan em cosissin la cesària. Jo ja l’havia vist, la Lua, me l’havien posat just al costat de la cara, tocant-nos la pell i, plorant i emocionada, me l’havia menjat a petons. Ella em mirava, tranquil.la, amb uns ulls com taronges.

“Lua, benvinguda, sóc jo, la mama. T’estimo, t’estimo molt”… Sé que li anava repetint això mentre li feia petons a les galtes, al nas, als ulls… Tot això en un quiròfan ple de gent però que semblava que, de sobte, fos només per a nosaltres dues. Vaig pensar que era preciosa i que era clavada a sa germana.

Llavors ella amb el seu pare, pell amb pell, tenint el seu moment íntim. I jo les presses. L’espera se’m feia eterna i, de sobte, sentir un ginecòleg que diu “ei, que això no es contrau” “porta oxcitocina?” “Sí”, diu l’anestessista, “Augmenta-la”, i veig que em remenen. Sento por, molta por, de tenir una hemorràgia bèstia. “No, ara no, que m’espera, que vull anar amb ella”… No puc més i pregunto “què passa?” “De què?” “Com de què? De l’úter! Es contrau o no? Va tot bé?” “Sí, dona, ja està!”… I penso “doncs digueu-m’ho! Expliqueu-me que tot està bé i que queden deu minuts x reunir-me amb ells!”, però no dic res perquè vull que acabin. Que acabin i prou. Que acabin ja, que acabin de pressa. Mentrestant, l’anestessista parla amb l’auxiliar d’un pis que es vol comprar i li ensenya un vídeo en el mòbil. Ho trobo tan fora de lloc, que me’ls miro sorpresa però no em veuen, tot i tenir-me a un pam. Decideixo que mai tractaré a les persones com m’acaben de fer sentir a mi.

I finalment, s’acaba. S’acaba aquella espera, aquell turment. Em mouen amb la camilla i encara no sé si estaré sola o no. Tremolo i sento els nervis a dins. “Et portem aquí al costat amb la teva nena”, i aleshores sí, per fi, respiro i ploro!

El meu somni, reanimació junts, pell amb pell, es compleix. No he d’esperar una hora sola en aquella sala freda com em va tocar quan va néixer la Laia (de les pitjors estones de la meva vida)…. I els veig allà, ell amb la mateixa cara que quan duia la Laia a coll acabada de néixer: de feliç. Me la dóna.

“Ho té tot? Els dits, les mans,… Tot?” “Sí, ho té tot! És molt guapa”

Respiro.

La sento, despullada, sobre meu, que també n’estic. La noto calentona i ens mirem. Té els ulls oberts, enormes i em mira. Tranquil.la, serena. Em mira. La Lua em mira, igual com ha fet fa una estona al quiròfan.

Em mira i sembla que ho sap tot, sembla que no cal dir res. Sembla que tot és entès i compartit. Sembla que així, només mirant-me, m’ho cura tot. No em fa mal res. No sento res desagradable, absolutament res.

Aixeco el cap i el miro a ell. Somric. “Oh…. Que bé…. Que maca que és oi? No et recorda a la Laia? Són clavades” “sí, clavades!” somriu. silenci… Per poder-la admirar, poder-nos admirar als 3 junts. Sense interferències…. Plaer. Plaer sublim, plaer etern…

Ella no busca el mugró, encara. Sembla que hi està bé així, mirant-nos, junts, ara a fora de la panxa. Li miro les manetes, el nas (gairebé no en té!) i sóc feliç. Profundament feliç.

 Ens fem petons. Jo a ella, jo a ell, ell a mi, ell a ella, tots tres. Petons que curen, petons que animen, petons de “per fi”.

I es comença a moure, cametes que empenyen el seu tronc amunt, cap que es belluga, nas que olora…. Cos calent que repta en mi. Que repta pel pit soleta, tota soleta, buscant l’aureola. No l’ajudo, sé que no cal, que ella sola ho farà, per instint natural. Triga la seva estona i anem mirant, admirats, com n’és la Natura de sàvia. Quin goig sento de poder viure això. Quin goig tenir la calma, el temps, la paciència d’esperar que la Lua s’agafi sola al pit per primera vegada.

I xass…. hi arriba i l’enganxa. S’agafa bé, com si ho hagués fet tota la vida. I torno a donar el pit, un any i un mes després d’haver-li donat per últim cop a la Laia. I torno a sentir aquella felicitat d’alletar la meva filla.

Quina estona més bella viscuda en aquella sala de REA rònega i freda. I que lluminosa i calenta la sentíem aleshores….! Quant temps va passar!? 2 hores potser o 3 en total… D’estar junts, de mirades, petpns i alguna foto robada amb el mòbil per dir a família i amics impacients “la Lua ja és aquí”.

Ja no importava el part que no havia estat. Ja no importava la ferida enorme de la panxa ni les hores de contraccions. Aleshores, pell amb pell amb la Lua, ja res més importava que aquell precís moment.

Era això, justament, aquesta celeritat en estar tots tres junts, el que més m’ha faltat del part de la Laia. L’estona amb la Lua junts tots tres amb aquella mirada d’ulls rodons que tot ho saben, semblava que curava no només la nova cesària sinó també l’espina clavada de l’estona separades amb la Laia. L’estona d’enyor intens 5 anys enrera, d’enyor infinit, es dissipava…

I de sobte, me n’adono: “Mira, ja puc moure les cames!” (Quina emoció sento!) “Avisa la infermera i truca a ma mare, que vingui la Laia a conèixer la seva germana!”

Whatsup: “Hola! Ja mama! Sembla que ja ens pugen. Quan siguem a l’habitació us avisem i veniu”

Continuarà….

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.