El dia que es van conèixer

16.10.2014

 

“Quant fa que has trucat?”

 

Aquesta sóc jo, impacient, preguntant al meu marit sobre aquesta noció de temps que a mi (encara sota l’efecte de mil calmants degut a la cesària) i a ell ens passava a velocitats diferents. Estava impacient perquè ja érem a l’habitació, jo amb la Lua encara pell amb pell damunt meu, i frisava perquè arribés la Laia, la seva germana.

 

Tenia tantes ganes de veure-la… Amb tantes hores de part, feia tant que no l’abraçava, que no la mirava als ulls… Tenia por que ella hagués tingut por. Tenia ganes de saber que estava bé, que no patia. Volia saber com li havia anat tot el dia amb els avis. Volia saber què havia preguntat només conèixer la notícia del naixement de la Lua. Volia veure-li la cara i saber si era feliç.

 

I aquella estona esperant-la se’m feia eterna. “Dóna’m el mòbil”, li vaig dir, i vaig enviar aquest missatge a la meva mare “Que us falta molt?” o alguna cosa així. Ja eren a l’hospital. Li havíem explicat que truquessin a la porta i que ell les rebria. Que primer només entraria la Laia i estaríem una estoneta només nosaltres quatre sols. Després, estaríem encantats de veure la meva mare i presentar-li la seva nova néta. I així ho vam fer.

 

Recordo que jo estava nerviosa. Quina cara posaria en veure la Lua? Tindria gelos? Es posaria a plorar o no? Tindria ganes d’abraçar-me i fer-nos mimos o preferiria només estar amb el seu pare?

 

I el toc-toc va arribar. Jo sentia que el cor em sortiria desbocat. Va entrar i vaig ser tan feliç de veure-la… L’havia trobat a faltar sense saber-ho i aleshores me n’adonava.

 

“Hola preciosa! Mira, la Lua ja és aquí, per fi… Vols veure-la?” i agafada del seu pare va somriure i va anar entrant a l’habitació, venint cap a mi, cap a nosaltres. Somriure inmens a la cara, feliç. “que petita”, va dir. I la va començar a tocar molt suaument de la maneta. Recordo fer-li petons, jo a ella. Recordo tocar-la, necessitava tocar-la. Rèiem tots tres mentre miràvem la Lua que dormia.

 

Vam parlar, vam comentar la jugada amb somriures d’aquells tontos, d’aquells d’amor dibuixat a la cara, d’aquells que no queden gaire bé a les fotos… Érem tan feliços aleshores…! Tant…! Ella estava contenta, la Laia estava feliç de veure la seva germana, li veia. Li vaig notar de seguida que per ella era un bon moment. Vaig notar de seguida que era feliç de conèixer-la. I per mi, això, va ser un regal. Em vaig adonar que em feia certa por aquest moment. I va anar bé, molt millor del que mai a la meva vida m’hagués pogut imaginar. T’expliquen tantes coses…. saps de tantes primeres trobades que no són com els pares esperaven, que jo estava absolutament mentalitzada per no frustrar-me.

 

I la meva sorpresa va ser que estava vivint un dels millors moments de la meva vida i no m’ho esperava. Llavors va entrar la meva mare i el moment preciós i idílic va seguir. Abraçades, petons, no recordo si també alguna llàgrima. Predominava l’alegria, la felicitat, la festa. La Laia es va anar deixant anar i cada vegada era més ella, més contenta, més emocionada amb la seva germana. Li mirava els peuets, les manetes, la tocava, l’acariciava, li feia petons… Me’ls feia a mi i al seu pare. Era, sí, una autèntica festa…

 

Em sabia greu que fos ja el vespre, perquè jo no tenia cap ganes que aquell moment s’acabés. “Demà no aniràs a escola i véns aquí amb nosaltres, d’acord?”, vam dir-li, i se li va il.luminar la cara. Volíem estar junts, tots 4, tot el temps del món. Volíem no tornar-nos a separar mai més. Volíem estar així per sempre. Vivint en la festa, en la celebració de l’arribada d’una nova membre al niu. I jo no volia que se n’anessin… Tenia ganes de seguir així, tots junts, a l’habitació d’aquell hospital. Teníem, compartint espai, una altra parella recent convertida en família, però no m’importava. No els veia, no els notava, perquè tenia tots els meus sentits allà amb nosaltres, amb la trobada de la Laia i la Lua, per fi, germanes que es toquen.

 

Però es va anar fent tard i ella va haver d’anar-se’n. Ho va fer amb el seu pare, marxant contents, molt contents. Rient i saltant, la recordo encara. “Lueta, fins demà, demà et vindré a veure”, li feia a cau d’orella. La Lua, ja amb els ulls ben oberts, mirava la seva germana i semblava que li passava l’escàner. L’observava i se la menjava amb la mirada.

 

Jo volava, jo volava, jo volava… era tan extremadament feliç… tant… em sentia tan descansada… amb la Lua a sobre, amb la Laia feliç de tenir una germana… Només tenia gana. Gana de menjar, després de tantes hores, de tant esforç i de tantes, tantes, emocions…

 

“Ara et durem el sopar”, i eren gairebé les 12 de la nit! Ho van fer i el vaig devorar, encara amb la Lua a sobre, sense deixar-la ni un segon, bategant alhora. Recordo aquell sopar com un regal amb la gana que tenia. No sé ni què em van dur però en tenia tanta, de gana, i de sed, i de tot, que el vaig disfrutar com si fos l’últim…

 

I després, allà, amb la panxa plena i el cor calent, molt calent, li vaig dir a ma mare que era feliç com mai, que em sortia ja l’oxcitocina per les orelles. “No sé ni si podré dormir”, li vaig dir, i ens vam posar a riure perquè feia unes quantes nits que ja no ho feia, de dormir!

 

Era tot perfecte. Perfecte.

 

El que no sabia aleshores, és que em quedaven només 4 hores de perfecció.

 

Continuarà…

 

PD: I tu, tens nés d’un fill? Com recordes el dia que es van conèixer? Va ser bonic? En tens un bon record?

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: Ver más información sobre Protección de Datos en el siguiente enlace: Política de Privacidad