Quan els nens tenen vergonya: què fer i què no

Arriba un punt de la vida de la mare o del pare que les cames serveixen per alguna cosa més que per caminar: perquè s’hi amagui el teu fill, s’hi cargoli, et passi per sota i gairebé et faci caure de cul mentre intenta fer-se invisble a ulls d’algun conegut o no, que intenta saludar-lo.

Sí, és la vergonya, que de sobte, irromp a les vostres vides, així, com per art de màgia.

A mitjans de novembre la vergonya va fer acte de presència de cop, sense avisar, com gairebé han arribat a casa tots els canvis que ha anat fent la Laia des que va néixer!

El segon cop que es va començar a entortolligar per les meves cames li vaig dir; “això que et passa es diu vergonya. Quan t’hagi passat, m’avises, d’acord?”. Va estar una estona darrera meu i de sobte va sortir i va dir: “mama, ja està vergonya”. I fi de la qüestió, també com per art de màgia, aquella vergonya terrible havia desaparegut.

De sobte a mi em va venir un flaix. O millor dit, un flaixbac i em vaig veure a mi mateixa entortolligant-me a les cames de la meva mare o del meu pare, morta de vergonya, sense ganes que aquell nou interlocutor em digués res.

I se’m va desvetllar la memòria i vaig recordar com n’era jo de vergonyosa durant una llarga etapa… Entrar en un lloc amb molta gent, o un dinar a casa amb amics dels meus pares; quan entraven per la porta jo volia desaparèixer… em moria de vergonya. Al cap d’una estona ja m’havia passat i podia passar-m’ho bé, però mai al principi, mai.

A aquesta vergonya hi havia una altra cosa associada. He tingut la mala sort a la vida de posar-me vermella quan he tingut vergonya. Si m’esteu llegint i teniu el mateix gen que jo en això de posar-vos vermells sabreu perfectament que és una putada (amb perdó). Perquè no només t’estàs morint de vergonya sinó que a sobre, com si tu no ho sabessis, la gent fa allò de comunicar-t’ho: “t’has posat vermella!” i llavors ja sí que dius allò de “em vull morir”.

A la gent li fa gràcia algú que de sobte comença a bullir per les galtes i està a punt d’ignició. No ho he entès mai. A mi mai me n’ha fet (obvi) i quan he vist algú a qui li passava el mateix més aviat he sentit pena perquè he sabut exactament com s’ho estava passant de malament!

Per això, ara que he vist que la meva filla té el mateix gen que jo en això d’amagar-se entre les cames i començar-hi a donar voltes intentant esquivar la mirada del que intentar dir-li quatre coses i no vol deixar-la en pau i esperar a què li passi, reso perquè no tingui el gen de la vermellor a la cara. Perquè aquest gen és molt mal xinat i no avisa quan s’activa.

QUÈ FER QUAN UN NEN TÉ VERGONYA

En realitat és fàcil: no cal fer RES. No. Simplement, esperar.

Esperar. Empatitzar. Callar. Respectar el que sent.

Quan veieu un nen amb vergonya que intenta amagar-se, deixeu-lo, ja li passarà. No cal que insistiu, és inútil i només aconseguireu allargar l’agonia de la vergonya.

Si el deixeu tranquil arribarà un moment en que anirà sortint de les cames dels pares i fins i tot, us acabarà buscant amb la mirada perquè, ara sí, li digueu el que vulgueu dir-li.

Els nens busquen cas, atenció (ja ho vaig explicar aMAMA, CAS) o sigui que no patiu. La vergonya passa i de fet, desapareix de sobte. Només cal tenir una mica de paciència.

QUÈ NO FER

Sabeu allò de “si el que estàs a punt de dir no ha d’ajudar, millor que no ho diguis”, doncs això. Si el que estem a punt de fer no ha d’ajudar per a res al nostre fill millor no fer res.

Totes les frases de l’estil de: “ai … tens vergonya, quina gràcia … sal de les cames de la mare, que no et veig, que no em dius res, avui? Ui … em posaré trist, si no em saludes! doncs jo tampoc et saludo … ” no ajuden per res al nen que no pot evitar sentir el que sent.

I és que en realitat, no està passant res. El nen és molt probable que tingui una interacció estupenda amb els adults que coneix, però si no ens veu mai, és normal que no vulgui (ara mateix) parlar amb tu. O potser sí que ens coneix, però en aquest precís moment, té vergonya, alguna cosa absolutament normal i natural en les persones.

Fins i tot molts adults quan estan en un entorn que per a ells no és molt conegut, senten vergonya. No sé quina mania tenim de pensar que els nens sempre han d’estar contents, sociables i amb ganes d’interactuar. Doncs no sempre és així.

És fàcil. Poseu-vos al seu lloc i intenteu fer memòria; segur que en algun moment de la vostra vida heu passat vergonya. I segur que no us ha agradat que ningú us ho hagi refregat per la cara. Doncs això. És fàcil.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.