La nena que no volia anar a dormir

3.2.2012

En el post: “NENS DIÜRNS, NENS NOCTURNS” ja vaig explicar que la nostra filla pertany al segon grup. Però una cosa és ser nocturna i l’altra és, a les sis de la tarda, ja recordar-te que NO vol anar a dormir. Sí, en aquesta fase estem ara. La del: “no vull anar a dormir”. I jo que em pensava que era una etapa que arribava moooolt més tard.

Perquè de fet, a la majoria de bebès els costa adormir-se, i això és normalíssim i no és tan perquè no estiguin cansats ni amb ganes de fer unes hores de son reparador, sinó perquè els costa fer-ho, simplement i necessiten una mica d’ajuda. Però, innocent de mi, em pensava que com més gran fos més fàcil li seria adormir-se. I no és que no tingui son o que no estigui cansada, és que no vol. No vol abandonar-se, deixar-se anar i dormir.

Quan es comença a fer fosc a vegades diu: “a dormir encara no”, i jo li dic que no, que encara són les sis de la tarda, que encara hem de jugar, banyar, sopar… I veig que respira alleugerida. Però a mesura que es va fent tard és habitual que vagi augmentant l’esverament i els jocs més moguts perquè de fet, ella mateixa sap que si es relaxa gaire, li entrarà la “nyonya” i s’adormirà i clar… això és pecat! Quan veig que té aquells ulls que més que ulls són una línia fina horitzonal, que mig se li tanquen, que s’entrebanca i que no pot més, li dic: “vine, anem a dormir”. “NO! No tinc son, no estic cansada!”. Sovint és la frase amb què em respon. I aleshores li dic que d’acord, però que vingui a la falda, que farem mimos, que anirem baixant el nivell d’intensitat… I aleshores diu: “però teta no!” perquè sap que si fa pit aleshores en menys d’un minut està K.O. Al pit no hi ha resistència que valgui; la llet i el contacte fan que li sigui impossible no abandonar-se a la son.

I faig memòria i l’entenc. Jo tampoc volia anar a dormir i sempre trobava alguna excusa, alguna cosa importantíssima que havia de fer, i així intentava anar esgarrapant minuts al rellotge que avançava inexorablement. Era la batalla de cada nit perquè no volia desconnectar-me. I dormir, d’alguna manera, és desconnectar-se. Suposo que hi ha un punt que és les ganes de no parar; de continuar jugant, experimentant, descobrint, rient… i per l’altre, i sobretot en l’edat de la nostra filla, la por d’abandonar-se, de deixar-se endur pel son, i suposo, que separar-se. Encara que estiguem juntes i abraçades, adormir-se és separar-se. Perquè quan dorm està sola amb els seus somnis i a vegades ara també amb els seus malsons, i hi ha estones que passa por i he de dir-li a l’orella “tranquil·la, sóc aquí, estàs somiant”… Per això, quan no vol anar a dormir, li expliquem que entenem que no vulgui anar-hi, que eś molt divertit jugar. Li expliquem com n’és d’important descansar i fer-ho durant totes les hores que necessitem. Que ha de parar per recuperar forces, que ha de dormir per descansar cos, ment i ànima, que han de venir molts dies més i moltes noves descobertes. Que no pateixi, que el món no se li escapa. I que nosaltres hi som quan dorm i quan no.

I crec que és important que a poc a poc vagi introduint tots aquests conceptes i la importància de deixar-se anar, abandonar-se i dormir o descansar. Perquè ara, veig molts adults que no en són capaços. Que volen dormir i no poden, que volen parar i no poden. Quanta gent s’adorm amb l’ajuda d’alguna pastilla? I tinc la sensació que cada vegada està més integrat com una cosa normal… anar estressat, no poder descansar ni dormir, no poder dir “ara prou” i realment abadonar-se al que sent el cos, a les necessitats més profundes dels nostres estats físics… és considerat cada dia més normal. I que hi hagi molts casos de persones que no puguin fer-ho no vol dir que sigui normal. El normal pels adults seria poder dormir quan tenim son, no tenir por de deixar-nos anar i descansar, saber parar la ment, respirar acompassadament perquè la son vingui… Però hi tenim tan poca pràctica… hi posem tan poca consciència a tot el que passa dins del nostre cos… que anem deixant que l’estrés guanyi terreny, i terreny, i terreny… fins que ens adonem que tenim son però que no podem dormir per més que ho desitgem.

I quan veiem una mare que bressola el seu bebè en braços mentre ell dorm plàcidament i segur, pensem: “tan de bo em pogués bressolar a mi”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.