Aprendizaje

La lliçó de la setmana

17.2.2012

Sempre he cregut que si estàs disposat a aprendre, la vida te’n dóna oportunitats cada dia. Porto uns dies d’aprenentatge especialment intens i avui, que ja és divendres, us vull parlar de la lliçó que he après aquesta setmana gràcies, com no, a la petita mestra de dos anys i mig que corre per casa. No fa gaire vaig escriure en un post que els nostres fills ens donen deu mil voltes. Doncs ho torno a afirmar, malgrat no conèixer tots els fills del món.

Jo no sóc una bona malalta, almenys, això em diuen els que m’han de cuidar si és que necessito ajuda. Ara podria negar-ho i dir que no tenen raó, però m’estaria i us estaria enganyant. Què voleu que us digui, no m’agrada estar malalta. Tinc una paciència limitada; si el mal de coll que he enxampat no em marxa en el temps que jo crec necessari, aleshores m’enfado. Si el mal de panxa em dura més d’un dia, ja em toca la moral, i si el grip és més llarg i intens del que jo havia “previst”, m’entra una mala llet que més val que em deixin tranquil·la. Sí, no ho porto bé. No m’agrada que les malalties em trenquin els plans.

La Laia ha estat tota una setmana amb la grip. L’epidèmia ens ha abraçat a tot Catalunya, diuen, i hi ha més gent engripada que sense engripar, em sembla. I aquesta setmana m’he meravellat. M’he meravellat de veure-la malalta i malgrat tot, contenta. De veure-la entomant el moment present tal i com li venia, de no perdre mai el somriure malgrat (a estones) trobar-se realment aixafada o enfebrada. Us heu fixat què fan els nens quan estan malalts? Doncs continuen sent nens i no etiqueten la malaltia amb si és “llarga” o “curta”, en si és “bona” o “dolenta”, en si és un “pal” o “agobia”… Simplement estan; més tovets, més demandants (és clar), amb menys energia,… però tranquils, intentant jugar, intentant estar contents,… I sobretot, respectant el que els demana el cos. Si no tenen gana, no mengen. Si el cos els demana descansar, els veus com s’estiren al sofà i gairebé ni se’n mouen. El dia que em pensava que ella ja anava de remuntada li vaig demanar si volia sortir al carrer. Feia dies que no ens movíem i a mi se’m començava a caure la casa a sobre: “Mama, que encara estic constipada. Tindré fred, si surto!”. Si hagués tingut un barret me l’hauria tret davant d’ella. M’estava dient que encara no es trobava bé, que volia reposar a casa, que no volia tenir fred amb les sensacions de grip al cos… I jo no me n’havia adonat que encara no n’era l’hora… Vaig decidir copiar-la i aprendre’n.

Em vaig relaxar i vaig decidir estar disponible per a ella i la seva malaltia. Donar-li el repòs els dies que fes falta sense etiquetar a la meva ment si eren pocs o massa. Donar-li l’espai acollidor perquè es pogués recuperar sense pensar “vull fer vida normal ja!”. Acceptar el que havia vingut a nosaltres i aprendre’n. Perquè en aquell precís instant vaig decidir deixar de ser una mala malalta i fer, simplement, el que fa ella i tots els nens del món si els deixem, també, estar malalts. Si els permetem estar, si els respectem el temps de recuperació, si els respectem l’espai i els donem uns braços disponibles on agafar energia per guanyar la batalla.

No vull que amb el temps la Laia es converteixi en la mala malalta que sóc jo. I si no vull que això passi… ja puc anar aprenent la lliçó de la setmana.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.