ELS ACCEPTEM O INTENTEM CANVIAR-LOS?

1.3.2012

Un dels grans problemes dels adults, n’he parlat moltes vegades, és que no acceptem el moment present. Sovint no ens agrada i ens enfadem, o ens sentim castigats i maltractats per una vida que no ens correspon. Jutgem el moment que estem vivint i tot sovint ens neguem a travessar-lo. En part tenim certa raó; hi ha moments que poden ser molt durs, difícils o trencadors, però per més que ho siguin, no podrem evitar haver-los de travessar. Com més creuats estiguem, òbviament, molt pitjor serà.

Però no només fem això, els adults; tot sovint, tampoc acceptem les persones que tenim al voltant. Bé, sí, acceptem allò que ens agrada però no la resta i aleshores… volem canviar-los.

Massa vegades m’he trobat fent la mateixa pregunta a la meva mare: “La Laia fa això… no hauria de fer tal altra cosa? No hauria d’haver après que…” Més enllà dels dubtes de mare primerenca m’he adonat que en el fons hi ha un ànim de canviar allò que em molesta o em desagrada. Com si els fills fossin aquell tros de fang que posem a damunt del torn i al qual anem donant forma amb les nostres mans, mentre anem escollint quin és l’aspecte que més ens agrada. En prendre consciència d’això que a vegades se m’escapa, d’això que a vegades faig, també m’he adonat que és molt habitual. Ho veig en les consultes que em fan mares i pares sobre allò que fan els seus bebès o fills molt petits. Però també… en alguns mestres, en algunes escoles, en alguns tics de la societat per aconseguir que aquells nens i nenes siguin com volem i com esperem. Com se suposa que haurien de ser.

Per mi, els nens no són trossos de fang que esperen que les nostres mans els donin forma i els diguin com han de ser. Els bebès, els nens i els adolescents s’irriten, i amb raó, quan els intentem donar forma, quan els intentem fer ser així o aixà o quan, molt subtilment, els intentem manipular perquè acabin sent allò que nosaltres voldríem o allò que nosaltres n’esperàvem. I això, malgrat que pugui no agradar-nos, és bo.

Però sabeu què és per mi el més curiós del cas? Que allò que intentem canviar normalment és allò que per un motiu o un altre ha ressonat en nosaltres. Ens molesta el seu caràcter fort i potser és que nosaltres el tenim més fort encara i això ens recorda, en el fons, allò nostre que tampoc ens agrada. Ens molesta que sigui potser massa conformista i que no es defensi dels atacs dels altres nens de l’escola bressol i és possible que això ens recordi com en som nosaltres de porucs a l’hora de fer valer els nostres drets a la feina, amb els companys o amb la família. I em pregunto si és que no tenen aquests trets que ens molesten tant perquè estan intentant ensenyar-nos alguna cosa… Alguna cosa que potser hem de canviar de nosaltres mateixos, no pas d’ells. Em pregunto si nosaltres podem canviar alguna cosa més que no sigui com som o què fem.

Potser no ho admetrem, però tot sovint també volem canviar la parella i sense dir-li-ho directament tenim l’esperança que amb el temps o amb els anys, allò que detestem del seu caràcter o allò que ens molesta tant deixarà de fer-ho i, com per art de màgia, serà tal i com a nosaltres ens agradaria que fos. Sovint volem canviar els nostres pares i que deixin de dir o fer allò que ens fereix i ens reporta a records que voldríem tenir desterrats del nostre cap i del nostre cor… I lluitem un dia rere un altre perquè siguin diferents, perquè siguin com ens agradaria que fossin els nostres pares…

I no ens adonem que tot això és en va que potser, l’únic que hem de fer és acceptar. Acceptar dels nostres fills tant allò que ens agrada com allò que no. Acceptar de la nostra parella (si realment volem continuar-hi) allò que ens n’enamora com allò que no tant. I acceptar dels nostres pares i de la resta de persones cada tret. Acceptar no vol dir sotmetre’ns. Acceptar vol dir canviar la mirada; entendre que és important que esbrinem per què allò que fan ens altera tant. Adonar-nos que en el fons, uns i altres no som tan diferents. Ni del nostre fill, ni de la nostra parella, ni dels nostres pares ni tampoc del veí del replà.

Imagineu-vos que els vostres pares us haguessin dit alguna vegada: “T’accepto tal i com ets. No vull canviar res de tu perquè accepto cada característica teva i perquè en tot cas, només tu podries fer-ho. L’únic que vull que sàpigues és que hi sóc… perquè t’estimo i perquè t’accepto”. Us imagineu què hauríeu sentit? Encara que no us ho haguessin dit amb paraules… que us ho haguessin fet sentir profundament, que us acceptaven tal i com éreu… No voleu fer sentir això als vostres fills? Que sentin que hi confieu, que els doneu la clau perquè siguin ells els qui decideixin qui volen ser i com volen actuar, que sentin que els acompanyeu sense cap ànim amagat de fer-los a la vostra mida i patró…

Des d’avui que he posat negre sobre blanc el que fa dies que dono voltes ja puc dir que la maternitat m’ha suposat dues grans revolucions; la de l’ara i la de l’amor perquè sí… acceptar és canviar la mirada i fer-la més amorosa per abraçar profundament allò que ens commou i també allò que ens remou.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.