Se m’escapa

Hi ha vegades que se m’escapa el que et passa. Hi ha vegades que em deus veure desconcertada perquè davant d’alguna acció teva, em costa reaccionar, saber què necessites, trobar el moviment just i la paraula adequada. Avui ens ha passat. Avui no he sabut què et passava; estaves de mal humor, t’has llevat amb el peu esquerre, que dirien alguns. Però jo no sé si era mal humor, o si et passava alguna cosa més.

He notat que buscaves enfadar-te però que com que no trobaves cap motiu prou evident per fer-ho, gemegaves sense saber cap a on tirar. Finalment t’he mirat i t’he dit: “què et passa? Que estàs enfadada? Que tens ganes de plorar?” i m’has dit que no però has començat a fer-ho cada vegada més fort. Primer ploraves amb to de tristesa i després amb molta ràbia, enfadada per alguna cosa que jo no he aconseguit descobrir.

Havíem passat molt bona nit, tot està bé, no hi ha res que desencaixi i així t’ho he volgut transmetre: “tot està bé,…” però res t’ajudava. Volies que m’apartés i ho he fet però quan m’allunyava ploraves més fort perquè no volies que marxés. Tampoc volies cap abraçada. Tenia la sensació que et molestava si et deia i també si callava. Et molestava que fes i també que no fes res. I aleshores m’he adonat que hi ha moltes coses que als pares, se’ns escapen. Em sap greu… hi ha vegades que se m’escapa el que et passa i l’únic que puc fer és acompanyar-te.
En el fons, per més llibres que llegim, per més informació que tinguem, mai ni cap mare/pare ni cap expert sabrà profundament el que us passa a cada instant. Perquè sou molt més sensibles que nosaltres, perquè a vegades penso que també sou molt més savis i us adoneu de coses que nosaltres no sabem a relacionar. O recordeu coses que per nosaltres ja estan oblidades. O en temeu d’altres que a nosaltres no se’ns han ni acudit… T’ho dic, filla meva, perquè un dia, quan tinguis els teus fills, no t’atabalis si algun dia sents que el que els passa… se t’escapa. Sentiràs, potser, que no estàs a l’alçada, que no ho fas prou bé, que no en saps prou o que no ets prou bona mare. Però res d’això serà cert. És només que ens cal entendre profundament i humilment que mai ho sabrem tot dels nostres fills i… no passa res.

Quan he aconseguit abraçar-te t’has deixat fer i t’has fos al meu cos, com si volguessis que per un moment, fos també el teu.

T’he demanat si et molestava que m’allunyés i m’has dit que sí. T’he dit si preferies que, la propera vegada, m’estigui més a prop miran-te i callada i m’has dit que sí. Però aleshores t’he preguntat si el fet que et miri i no digui res no et farà enfadar encara més i m’has dit altre cop que sí. “Què necessites, aleshores, quan estàs tan enfadada?” i m’has dit: “no ho sé”. Has tornat a plorar, trista de no saber el que et passa o potser de què la teva mare no ho sàpiga i t’ho pugui explicar. I al final hem acceptat, totes dues, que a vegades les coses van així i que tampoc hi podem fer gran cosa.

Aquesta vegada, com totes, m’ha sabut greu veure’t passar-ho malament, però no he sentit impotència. He deixat que passés el moment, estant a prop i disponible, adonant-me que no t’ho podré resoldre mai tot i que hi ha coses que les has de travessar tu sola. M’has ajudat, de nou, a tornar a fer aquell exercici d’humilitat d’adonar-me que no ho sé tot, ni sé què fer sempre. Que no t’ho puc estalviar tot i que moltes vegades no puc ni ajudar-te. M’has recordat que només sóc la teva mare i que a vegades a les mares ens toca això… acceptar que hi ha coses que se’ns escapen.