Creencias

T'estimes la mama?

9.1.2012

Escena viscuda la setmana passada a l’autobús: La Laia estava contenta i esverada perquè havíem estat amb una seva amiga i s’ho havia passat molt bé. S’asseia al seient de l’autobús però no s’hi estava quieta i al cap d’una estona volia baixar i posar-se dreta. Li vaig dir que no podia ser perquè podia caure quan l’autobús es posés en marxa. A davant de la Laia hi havia una senyora que hi anava posant cullerada. De sobte, va dir: “T’has d’estar quieta… has de fer el et diu la mama… que no te l’estimes?”. Ella se la va mirar sorpresa com dient: “I què hi té a veure, això?”.

Més tard vaig anar pensant en aquesta frase i en el munt de frases similars que he sentit al llarg de la vida que se’ls deia als nens. Aquesta mena de xantatge emocional per aconseguir que els nens facin allò que els adults desitgen o necessiten. Com si fos l’última arma, allò que no pot fallar… L’adult ataca amb un “fes-ho per la mama, que no veus que està cansada?” o “no facis enfadar el papa o es pensarà que no te l’estimes” o un “no m’ho facis això a mi… amb el que t’arribo a estimar….” i entenc que l’adult, en un moment de cansament, falta d’eines i desesperació, tiri d’allò que sempre ha escoltat o allò que creu que pot funcionar, però no m’agrada. Em sembla una falta de respecte de cara al nen. No vull dir que allò que s’ha dit hagi estat amb mala intenció, mai de la vida. De fet, normalment es diu sense ni pensar, com la senyora de l’autobús; per inèrcia, perquè no ens parem a reflexionar què és el que amaguen aquestes frases enverinades… Però altra vegada, una cosa no treu l’altra, i el fet que siguin frases sense mala fe no vol dir que no siguin frases que, al meu entendre, no s’haurien de dir als nens. I us explicaré per què.

Suposar que els fills no ens estimen és no tenir ni idea de com funcionen els nens petits i de conèixer-los ben poc. Qualsevol persona que hagi estat atent al seu fill sabrà que pels nens, la mare és el seu Déu particular. Us heu fixat en com un bebè mira a la seva mare? Mireu-los els ulls, mireu com els brillen… com si no hi hagués res més preciós, més meravellós i fantàstic que aquella dona que tenen per mare. Heu mirat els ulls dels nens petits quan juguen amb el pare? El pare és l’home més increïble que han vist mai i res els pot convèncer del contrari. Ells no tenen en compte si els pares/mares hi són poc, si a vegades fan coses poc coherents o injustes, si a vegades no els tracten com els agradaria… els fills sempre adoren els seus pares. Encara que els nens es portin malament, encara que un dia fins i tot ens insultin… sempre hi ha darrera una única recerca: l’amor dels pares, sentir-se acceptats, i notar que ens en sentim orgullosos. Fins i tot quan aquell nen és adult reconeix que tota la vida ha volgut una única cosa: l’amor incondicional dels pares si és que ha sentit que no el tenia. Fins i tot quan aquell adult és un avi, encara recorda aquell amor que no va rebre dels seus pares o el que sí que li van donar…

Em va colpir moltíssim el que demanava una àvia fa poc en una residència. De sobte, esclatava a plorar i cridava “vull la mama!!! que vingui la mama!!!”… aquella dona, de vuitanta i pico d’anys, volia a la mama… estava a punt de morir i a qui recordava i a qui volia al seu costat era a la seva mare.

Per tot plegat, mai oblidem com ens arriben a estimar els nostres fills. Tant o més del que ens els estimem nosaltres. Encara que a vegades ens sembli impossible, encara que a vegades pensem que fan coses per ferir-nos,… els fills ens estimen i no m’agrada quan s’utilitza el xantatge emocional per ferir-los, per fer-los ballar el cap, per aconseguir altres coses que no som capaços d’aconseguir d’una altra manera. No fem servir l’AMOR de moneda de canvi, no taquem l’amor amb estratègies egoistes que mai beneficiaran a ningú. Respectem els nostres fills i no qüestionem l’amor que ens tenen. I estiguem atents; ells ens diuen que ens estimen de mil maneres diferents cada dia. Amb els ulls, amb el contacte, amb les paraules, amb una mirada, amb un dibuix, amb una flor, intentant fer les coses millor cada dia… No menystinguem cada gest d’amor que fan els nostres fills cap a nosaltres. Que no ho sàpiguen expressar igual que nosaltres no vol dir que no ens estimin per damunt de totes les coses. Intentem no oblidar-ho.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.