Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
“Ho té tot?”, va ser el primer que li vaig dir al meu marit quan em va posar la Lua, ben nueta, damunt del meu pit. Érem a la sala de reanimació els 3, després de què a quiròfan em cosissin la cesària. Jo ja l’havia viat, la Lua, me l’havien posat just al costat de la cara, tocant-nos la pell i, plorant i emocionada, me l’havia menjat a petons. Ella em mirava, tranquil.la, amb uns ulls com taronges.
Demà és el dia que teòricament surto de comptes i dic teòricament perquè mai sabem exactament (o gairebé mai) quin dia vau entrar en nosaltres i molt menys, quan voldreu néixer. En tot cas, fa uns dies que he anat baixant l’activitat, i he anat fent més present aquest temps d’espera dolça. Perquè és dolça, Lua. T’espero dolçament, desitjant trobar-nos aviat, abraçar-nos aviat, mirar-nos aviat als ulls…
Cada dia que passa em transformo una mica. Me n’adono quan em despullo i entro a la dutxa. A poc a poc ho he de fer amb més de compte perquè la panxa em desequilibra. Em miro els pits i a banda que fa temps que són grossos, les aureoles s’han anat enfosquint, preparant-se perquè la Lua vegi els mugrons on agafar-se ben presents quan surti de mi. A la panxa encara no s’hi ha dibuixat la línia alba però ja és rodona i grossa i ja no em puc ni veure els peus. Hi ha dies que em tiba però pocs, i noto la Lua perfectament.
Si una cosa em fascina dels infants (i de les persones) és que no n’hi ha cap d’igual. Vivim en un món on sembla que tot hagi de tenir full de ruta i on aquesta ha d’estar traçada molt abans de començar el viatge. Amb els nens això no funciona perquè tots arriben sense full d’instruccions i cada un ve amb el seu propi mapa. Un mapa que sembla buit, blanc, i que els pares hem d’anar intuïnt què s’hi dibuixa.
Avui m’és impossible no escriure-us a totes dues. Avui m’he adonat amb més força que mai fins a quin punt us estimo. Tu Laia estàs malalta. Res greu, però tens tos i febre i ja saps que veure’t malalta no m’ha agradat mai. Tu Lua ets dins la meva panxa, creixent i acompanyant-me mentre cuido la teva germana. Estem juntes, les tres. Aquesta nit passada no hem dormit gens bé i tot plegat fa que estigui més tova. Amb ganes de plorar i amb ganes d’escriure-us.
Fa exactament una setmana que sé que ets tu, Lua, la que hi ha dins la meva panxa i no el Pau. Feia molts dies que tenia unes ganes boges de saber quin era el teu sexe per poder-te ja dir pel nom, per poder-me vincular encara més a tu. No et negaré que m’ha passat exactament com amb la Laia. Malgrat que quan era petita i jove sempre havia sentit que tindria nenes, un cop em vaig quedar embarassada de la Laia només somiava amb bebès que eren nens. Sí, i tenien penis i cara de nen! 🙂 No és que volgués un nen, en absolut. M’era completament igual. Quan ens van dir “és una nena” vam ser molt feliços, tots dos. I després de 4 anys i pico puc dir que m’encanta tenir una filla.
Fa qüestió d’un mes vas començar-me a dir que t’enyoraves. “Avui he plorat a l’escola perquè et volia a tu” o “no marxiiiis…” i aquestes coses. Jo, convençuda que era pels meus caps de setmana a la ràdio, que ens deixaven molt poc temps juntes, vaig convènce’m que era normal i que passaria tan bon punt veiessis que no hi anava més. Però anava errada. No era això.
He arribat molt tard de treballar i avui estem sols tu i jo a casa. El teu pare i la teva germana han anat a dormir a fora. Demà al matí ens afegirem allà on són ells per passar junts el dia. M’agrada sentir-te, volia dir-t’ho. Et sento constantment a prop, em sento constantment acompanyada i aquesta sensació, ja em va passar amb la Laia, m’agrada. Estem de 8 setmanes, va dir el ginecòleg, i resulta que fas un centímetre, que tens un cor fantàstic i preciós que batega ràpid i que creixes sense parar dins meu.
Avui ha estat un dia difícil… la teva germana s’ha llevat amb el peu esquerre i hem començat el dia del revés, amb una plorada d’aquelles monumentals que fa ella amb crits i xiscles inclosos. Des que estic embarassada tinc menys paciència i em costen més aquestes situacions. Les gestiono pitjor i com que ja ho sé, intento prendre distància perquè si se m’endú tota la seva emocionalitat, jo també em poso a plorar perquè em remou d’una manera tremenda.
Aquestes darreres setmanes no et negaré que he tingut alguna fiblada d’aquelles que la majoria de mares segur que han tingut un moment o altre: la de “i si te’n vas?”. Quan gestava la teva germana vaig fer un post que es titulava “No vull que marxis”. Perquè un cop us sé aquí dins, no, no vull que us n’aneu. Aquesta vegada, però, ha estat una mica diferent, perquè malgrat el desig intens de què et quedis sempre aquí amb nosaltres, hi havia també un punt de calma, permetent que les coses vagin com hagin d’anar. Com si alguna part meva alhora et digués “permeto que facis el que has vingut a fer, i si dins meu no pots créixer, permeto que te’n vagis si ho necessites”.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada