Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Només tinc ganes de no fer res. De descansar. De parar, d’estar asseguda o estirada, res més. De llegir i de parlar poc. Tinc un cansament d’aquells profunds, dels que et deixen fer poca cosa sense esbufegar. Faig qualsevol tonteria i he de tornar a seure, reposar i agafar forces. Per això fa dies que vaig decidir que faria molt poc o res més que el que estic fent: gestar-te en els inicis.
Fa dies que sé que ets dins meu. Bé, que potser encara no ets ben bé a dins però que el que serà el teu cos físic ja s’hi està formant. Sóc molt feliç, volia que ho sabessis. Sé que ho saps ja a hores d’ara però volia dir-t’ho. T’estimo des de molt abans de tenir-te al meu ventre. Et pensava, t’imaginava,… fins el dia que amb el teu pare vam decidir que ja era hora que vinguessis. I has arribat, rapidíssim, més del que ens imaginàvem. I estem molt contents! Fa molts dies que no tinc cap dubte que ets amb nosaltres, però ahir em vaig fer el test d’embaràs, per corroborar-ho. Amb menys de 30 segons la prova ja marcava que sí que hi eres. Vaig ser feliç. De tenir una evidència que ja sabia i sentia, però de tenir alguna cosa física que digués “ei, que és veritat!”.
Un dia em vaig trobar a una amiga que feia temps que no veia. Mentre parlàvem, em vaig fixar que a la mà hi tenia alguna paraula escrita. M’explicava que anaven de bòlit amb la feina, els dos nens i que tenia la sensació de no arribar a res. Quan li vaig preguntar què portava escrit a la mà, se la va mirar (ja no hi pensava) i es va posar a riure. “Endevina-ho”, em va dir i ho vaig tenir claríssim: “T’has anotat alguna cosa que has de recordar explicar-li al teu marit” i ens vam posar a riure les dues perquè sí, era exactament això.
Feia només uns dies jo mateixa havia escrit en un paperot que havia trobat per casa una llista amb tres paraules. Eren, de fet, tres temes, tres coses que no podia oblidar un dia més de dir-li al meu company.
Escric aquestes línies i estic esgotada. Però volia escriure per explicar-vos que la maternitat/paternitat té dies en què estàs trinxat i alhora ets feliç com el que més. Com avui, que estic com si m’hagués passat un camió per sobre i alhora reconec que he passat un dia fantàstic amb la Laia.
Fa dies que està malalta. Un virus d’aquells que dóna febre i que et diuen “ja passarà”. Doncs bé, malgrat que està malalta, no ha perdut l’energia. Bé, una miqueta, potser sí, però encara vol marxa. Està contenta i activa però clar, no pot anar a escola i hem passat des de diumenge un munt d’hores juntes a casa. No us menteixo quan us dic que si no he sentit centenars de vegades la frase “mama, juguem a imaginar que…”, no l’he sentida cap.
La setmana passada va estar plena de consultes de mares i pares que en algun moment m’explicaven el molt que se senten jutjats pel seu entorn més proper. Com família, amics o la carnissera de tota la vida no entenen que bressolin, que besin, que dormin junts, que facin pit a demanda, que respectin el que menja el nen petit (els de la vora sempre creuen que és massa poc!), que acompanyin les plorades enmig del carrer del seu fill amb paciència i no amb un crit o un cop al cul…
Tenia ganes de descriure els efectes de l’hormona oxcitocina en mi i el primer que se m’ha ocorregut és comparar-ho amb els efectes d’alguna droga, però no ho puc fer perquè no m’he drogat mai. Ni poc ni molt. Gens; no he fumat mai un cigarret ni he provat mai ni la cocaïna ni cap altra droga que se us ocorri. Haver vist els efectes devastadors que pot tenir la droga de petita suposo que em va marcar i vaig prendre la decisió conscient de no voler-la en mi.
Avui a la tarda sortia de casa de la meva àvia i plovia. M’ha dit “corre, agafa un paraigües i ja me’l tornaràs”. No l’he volgut. Li he dit que era un moment i que duia caputxa, que cap problema. Havia d’anar a comprar quatre coses a peu i sempre he trobat que quan vas a fer encàrrecs, els paraigües més aviat estorben. Quan anava cap a la botiga hi he anat a pas lleuger, amb certa pressa per “por” de mullar-me. He comprat i quan he sortit plovia encara més fort. No tenia ganes de córrer i he recordat els turistes que vaig veure la setmana passada també en un dia de pluja, que ni s’immutaven
Suposem que avui és la primera vegada que em llegiu. Suposem que fa molt poc que esteu interessats en temes de criança i que fins fa res no heu a sentit a parlar de la importància de què els bebès siguin duts a coll, no es deixin plorar sols, de la necessitat de contacte, del pell amb pell… Suposem que en aquella època, quan vau esdevenir pares per primera vegada, ho vau fer com millor vau saber, disposant de poca informació i seguint una mica el patró que us indicaven els que teníeu al voltant, encara que no acabés de ser el que sentíeu.
Ahir va fer dos mesos que vaig deixar de donar el pit a la Laia. Va fer dos mesos que la Laia va mamar per última vegada. Me’n recordaré tota la vida, segurament, d’aquell dia en què va voler mamar d’un pit i ho va fer menys de 40 segons per acabar dient “ja no en vull més”. Aquell va ser l’últim dia i ara, que d’allò ja en fa dos mesos, em sembla que ja puc fer una mica de balanç…
Després del ressò que va tenir el post de la fes-TETA, molta gent em deia “i no t’ha fet pena?” “I no ho trobes a faltar?” i la meva resposta era sempre “No”. Perquè era el moment. Crec que era el meu moment, però diria que també era el de la Laia. No ha estat gens difícil. Evidentment que he detectat algunes coses, alguns canvis, però res que no sigui normal… Per exemple…
Acabaven de deixar la Lola a la llar d’infants. Ell conduïa i ella estava asseguda al seient del costat, pensativa. A aquelles hores del matí normalment xerraven poc, tots dos eren de despertar lent. Quan el Xavi va parar en doble fila al carrer de sobre de l’Ajuntament, ella es va posar la jaqueta de nou i va agafar el bolso amb la mà esquerra. Abans de fer-li un petó li va dir:
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
