Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Què tal, què us ha semblat el vídeo? Com cada dimarts, aquí teniu l’ampliació: Tothom opina: És terrible i suposo que
La vida maternal i paternal és tan frenètica i a estones tan esgotadora, que de vegades sembla que només ens
Jo tenia uns 21 anys em sembla, i era a Síria, de viatge. Sí, aquest país del qual pràcticament ja no en queda res i d’on fuig tothom per culpa de la guerra. Les vacances s’estaven acabant i érem a Alep. De cop, una nit, em vaig començar a trobar malament, tant, que vam acabar a l’hospital on vaig estar ingressada ara no recordo quants dies. Crec que no m’he trobat mai tant malament a la meva vida. Quan aconseguia estar mig conscient només volia una cosa: la meva mare. Que hi fos, que em cuidés, sentir-la, escoltar la seva veu, que m’agafés la mà. Saber-la a prop i amb mi.
És diumenge. Us heu llevat tots junts i fa bon dia. Teniu ganes de fer alguna cosa especial i decidiu anar a la platja. Els nens criden “sí, platja!” i us poseu en marxa. Però quan tens fills, des que decideixes fer una cosa fins que la fas poden passar, com a mínim 2 hores. Perquè abans de sortir de casa us dutxeu, us vestiu, esmorzeu tots amb la calma i comenceu a preparar les coses per marxar, que no són poques: el patinet per córrer pel passeig marítim, el frisby per jugar a la platja, alguna cosa de menjar durant el viatge, bolquers, tovalloletes,etc.
Hi ha una cosa en la maternitat/paternitat que de vegades incomoda moltíssim i és que les cuirasses que teníem i que portàvem amb més o menys esportivitat i orgull, es fonen. Els nostres fills tenen la capacitat innata de veure’ns com som, més enllà del que volem amagar o desitgem aparentar. No hi ha escapatòria, quan tens fills: et descobreixen, et despullen i no hi ha cuirassa que ells no puguin travessar o fondre d’una mirada.
Sabéis aquellos momentos de la vida que tienes la sensación de “uauuuu, todo está cambiando?!” pues en este punto estoy yo. Hoy Lua cumple 19 meses y aunque falte mucho, ya hace días que siento que ha empezado otra etapa, más propia de los 2 años que del año. Habla a todas horas y se explica de maravilla, se reivindica y autoafirma con una fuerza y una seguridad pasmosa, y empiezas a ver que a pesar de que todavía es muy bebé, esto se acaba.
La primera fase del puerperi*, (per a mi són els primers 15 mesos de la meva maternitat extra-uterina) em resulten més o menys senzills: el que vol i necessita la meva filla és el mateix que necessito jo. L’equilibri, llavors, és relativament fàcil de trobar en aquest sentit: hi ha altres elements que el desestabilitzen com les necessitats d’una nena molt més gran, o l’entorn (aquest món estressat que fàcil, el que si diu fàcil, no ho posa a la maternitat).
Comencem per explicar què és un atac d’amor: és aquell moment, inesperat, que no ve a tomb, en què comences a sentir alguna cosa que es mou a dins i que et fa dir “t’estimo” o et fa córrer a abraçar, petonejar o acariciar algú perquè noti com te l’estimes. Els atacs d’amor sempre són espontanis i el qui els rep no n’està mai previngut. Poden passar a costat de la persona que suscita l’atac o també quan s’està sol només pel fet de pensar-hi. Davant d’un atac d’amor s’ha d’actuar sempre perquè si es reprimeix o es bloqueja dins del cos, pots estar segur que aviat t’arribarà alguna contractura a l’esquena o et sentiràs frustrat, perquè aquell torrent d’energia en forma d’oxcitocina pura no haurà trobat via lliure.
L’altre dia, quan posava a dormir a la Laia li vaig dir: “t’estimo tant… us estimo tant a tu, a la Lua i al papa…!” i ella em va respondre “i tu mama, no t’oblidis de tu, que també t’has d’estimar”. Aquella nit, quan era jo la que me n’anava a dormir, vaig pensar que sí, que m’estimo i que m’estimo molt més que abans de ser mare. D’alguna manera, tenir a la Laia i després a la Lua m’ha fet estimar. Per molts motius.
Fa temps que ho tinc clar, però últimament aquesta idea em ve cada vegada amb més força. Que sí, que tenim un problema i és amb el “respecte”. Ens costa respectar, així, en general. Començant per nosaltres mateixos. Ens costa respectar-nos: el que volem, el que necessitem, el que sentim, el que el cos ens demana… I ens traïm un dia i un altre per manca de respecte a un mateix.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
