Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Són temps ennuvolats per a la infància. I sí, no estem en guerra ni viuen situacions de vida o mort,
En aquest post trobaràs el directe sobre la meva experiència al voltant de la por a la mort i sobre
Estimar-te. Estimar-te des del fons. Estimar-te amb la pell i amb els ossos. Estimar-te, per primera vegada, des de la invisibilitat del que només es pensa. Estimar-te des del tacte, després: beneïdes mans, que podien tocar-te. Estimar-te per tot i per res. Perquè no puc fer altra cosa, perquè amb això, no hi ha escapatòria.
Quan els pares entrem en el món de l’escolarització del nostre fill tard o d’hora ens trobem amb les destijades o odiades colònies. I dic desitjades o odiades perquè la percepció que en tindrem estarà, en bona mesura, condicionada per quina ha estat la nostra experiència amb això d’anar de colònies quan érem nens. Per tant, és important que quan ens hi topem de morros, siguem conscients de quina va ser la nostra vivència per tal d’ubicar-la en el lloc que li correspon i mirar de què no tenyeixi el moment actual i menys, la vivència del nostre fill.
L’altre dia teníem una trobada familiar. Celebràvem un aniversari i hi havia algunes persones que feia molt de temps que no veien a la Laia. Ella al principi va tenir aquella vergonya passatgera que fa que estigui una estona més a prop dels pares, però de seguida va anar a jugar amb altres persones que eren a la sala. A mesura que va anar passant el temps, ella es va anar deixant anar fins que va arribar un moment en què, si hagués de definir com la vèiem, la paraula seria pletòrica.
Escric aquest post a la una i deu de la matinada del dissabte. L’últim que he explicat a la ràdio és que havien identificat els 20 nens morts a Newtown, als Estats Units i que la gran majoria tenien 6 anys. Però amb el que no puc deixar de pensar és en l’últim que he llegit: els pares havien identificat els cadàvers a través de fotos, per no fer-los més dur el trauma. I no he pogut evitar pensar: “a mi m’agradaria poder-la tocar”. I això, aquest pensament, m’ha impressionat. Com si de sobte m’adonés de la importància del tacte, fins i tot, en casos així.
“Mira, a casa seva, que cadascú faci el que vulgui amb els seus fills”. Aquesta frase, amb alguna variant, segur que l’heu sentit més d’una vegada. Jo no sé per què, però últimament me la trobo tot sovint… Potser és perquè havia descriure aquest post i dir, que sempre que la sento diria: “No, tot el que vulguin no”. Perquè hi ha línies vermelles que, al meu parer, mai s’haurien de creuar, i a vegades sembla que les quatre parets de casa, la intimitat de la llar de cadascú, puguin permetre certes “concessions”.
Atenció pares que teniu fills molt petitons o persones que voleu esdevenir, algun dia, pares. Avui us explicaré el sentit de la paraula POLLASTRE, més enllà d’allò que algun diumenge comprem per menjar a l’ast i amb patates… Quan tens fills aquesta paraula agafa una altra dimensió, sens dubte, i cal anar preparat, perquè els pollastres et poden assetjar quan menys t’ho esperes, i us ho asseguro: no són gens agradables. Us explico tot això perquè primera, els sapigueu reconèixer quan s’esdevenen, i segona, perquè d’aquesta manera, ja no us enganxarà desprevinguts i direu… “Ah, d’acord, és allò del Pollastre que deia la Míriam…”
Quan parlem de nens petits i fins i tot de bebès, tot sovint surt la paraula frustració. Hi ha qui opina que els nens s’han d’acostumar a la frustració de ben petits, perquè així l’assumiran com una cosa més natural… i per això moltes vegades no s’atenen les necessitats més primàries dels bebès, de contacte, d’escalf, de companyia, de fusió, en definitiva. Hi ha qui sí que les atén però un bon dia considera que aquell nen ja està preparat per començar a viure frustracions i aleshores és com si s’hagués d’adonar que la vida és dura i que més val que ho sàpiga des de ben d’hora. Hi ha qui no vol que un fill es frustri mai i fa l’impossible perquè el nen no plori, perquè no s’enfadi, perquè no rabiï i intenten que allò que “no podia ser”, sigui. I després hi ha els termes mitjos, i els qui naveguen intentant no equivocar-se gaire.
1. Fem fora les expectatives: allò de “el meu fill és molt sociable, segur que li agrada anar-hi” o allò altre de “espero que l’adaptació sigui fàcil perquè ell no plora mai quan el deixo amb algú altre”… El que hem viscut fins ara pot no tenir res a veure amb el que viurem a partir d’ara. És una nova etapa, i entomem-la com a tal. Siguem oberts. No esperem res i no hi haurà res del què frustrar-nos.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
