Impossible dividir-se

30.1.2013

 

Era la una de la matinada i era el segon cop que la Nia es llevava per anar a veure què li passava a la seva filla de dos anys. Al primer despertar, ja s’havia adonat que li rondava alguna cosa. Li havia dit “fed” (cosa estranya en ella) i l’havia notat potser una mica calenta. Però l’Abril s’havia adormit de seguida i a ella no li havia semblat que calgués posar el termòmetre… “esperem”, va pensar…

 

Amb el segon despertar, la Nia estava morta de son. Feia dies que dormia malament i que tenia moltíssima feina al despatx. Quan es llevava ja desitjava que fos hora d’anar a dormir, perquè la son la matava…! Però aquell dia el seu company era de viatge i tots els despertars li tocarien a ella… Quan la va tocar, ja va veure que estava bullint, tenia febre i força. “Merda”, va pensar… Li va dir “vaig un moment a buscar el termòmetre i ara vinc”, i l’Abril “no!!!” perquè no volia quedar-se sola… Es trobava malament i volia la mama a prop. Va sentir com plorava i a ella, la son no li deixava trobar el termòmetre. Finalment el va palpar i va anar de seguida cap a trobar-la. “Vine, amor meu. Seu a la meva falda”. Se la va asseure a sobre i li va posar el termòmetre. La nena va recolzar el cap damunt l’espatlla de la seva mare, aixafada, gairebé sense esma.

 

39,2. “Abril, carinyo, ara t’he de donar un medicament, d’acord?” Quan la nena el va veure ja va dir “noooo” una altra vegada… el recordava inconscientment d’algun dia que l’havia vomitat.

 

“Respira fons” es va dir per ella la Nia. Perquè aquesta nit estava sola i prometia llarga… Va fer-li entendre que era important que s’ho prengués i que després es trobaria millor. Va dir “noooo” una altra vegada i la Nia ja no va saber què més fer. Sabia que donar-li a la força era molt difícil estant ella sola i no volia fer un escàndol, ara. Va recórrer a allò que detestava però que en casos com el d’aquella nit, sempre funcionava: “Abril, amor meu… pren-te això ara i demà anirem a comprar una piruleta d’aquelles que tant t’agraden, d’acord?”. La nena s’ho va pensar un moment i  va obrir la boca.

 

Va posar cara de fàstic i un cop ho va haver empassat va beure cinc glops d’aigua intentant fer marxar el mal gust. La va agafar a coll i se la va endur al seu llit. Avui dormirien juntes. Es van estirar i l’Abril no va trigar a tornar-se a adormir… se la veia estabornida amb la febre i feia una peneta… La Nia li va anar acariciant els cabells… I mentre ho feia, la preocupació va començar a assatjar-la… L’endemà al matí tenia, altre cop, molta feina al despatx. Però el més important és que no tenia ningú amb qui deixar l’Abril. Va pensar en la mala sort que havia fet que el seu marit marxés de viatge just quan la nena es posava malalta… Perquè ell s’ho pot combinar tot molt millor, ella no.

 

Mentre intentava adormir-se no podia deixar de pensar en com odiava haver de deixar la seva filla malalta a casa mentre ella anava a treballar. No ho suportava. No poder-la tocar, saber si té febre o no, posar-li el termòmetre, mimar-la… cuidar-la, vaja. Recordava que quan era ella la nena petita, cada vegada que estava malalta només volia una cosa: que la cuidés la mama. I tot sovint això no podia ser. Odiava que ara allò mateix li estigués passant a ella.

 

Va pensar en si avisar els seus sogres però vivien lluny i no serien a temps d’arribar a les vuit que era quan ella havia d’anar-se’n. Va pensar en la cangur, però aquell dia li havia dit que tenia un examen. Va pensar en la veïna però no hi tenia prou confiança com per deixar-li la nena malalta… “merda, merda!” I passaven els minuts, i les hores i ella no podia adormir-se. L’Abril, al seu costat, suava. Ja no tenia tanta febre.

 

Finalment va aconseguir aclucar els ulls i dormir una estona però quan els va tornar a obrir va notar una escalfor intensa. La seva filla tornava a tenir molta febre. No havien passat ni quatre hores des que li havia donat l’antitèrmic i ja tornava a estar enfebrada. “Merda!”, va tornar a pensar… Va fer pell amb pell amb la seva filla esperant que, com a mínim, passessin les quatre hores. Després va anar a buscar l’altre medicament amb ella a coll. L’hi va donar. Va cantar-li cançons de bressol fins que es va tornar a adormir. Es notava esgotada i no sabia com manegar-s’ho l’endemà al matí. Es trobava en un carreró sense sortida… no tenia a ningú. “Més tard hauré d’avisar a la feina”, va pensar… i ja es va sentir culpable.

 

Curiós aquest sentiment: culpa si marxa de casa, i culpa si es queda. Culpa, sempre.

 

Es va adormir amb aquest sentiment ancorat ben endins. Al cap d’una estona sonava el despertador. Eren les 6:45h. Va tocar l’Abril: no tenia febre. “Menys mal”. Es va aixecar sense fer gaire soroll intentant no despertar-la. Va agafar el mòbil i va enviar un missatge al seu cap: “Bon dia, Pau. Tinc la nena malalta. S’ha passat la nit a 39. El Jaume és fora de viatge i els meus pares no arribarien a temps. La cangur té exàmens, no tinc ningú més. Em sap greu, però al matí m’és impossible venir. Intentaré trobar algú per la tarda. Et truco més tard.” Va prémer “enviar” i es va sentir fatal… odiava fer aquestes coses perquè sentia com si hagués de demanar un favor… I no volia. Però tampoc volia deixar l’Abril estant malalta.

 

Es va tornar a estirar al llit i va intentar relaxar-se. Tenia tot el matí per endavant per estar amb la seva filla i cuidar-la. Confiava que es trobés millor i poder marxar unes hores a treballar a la tarda. Sabia perfectament que deixar-la a la tarda era més delicat, perquè és quan es trobaria segurament pitjor, quan la febre puja. Sabia que se sentiria malament, i sabia que també se n’hi sentiria si havia de tornar a enviar un missatge al Pau dient-li “impossible”.

 

Va intentar deixar de pensar en tot això. Va agafar la maneta de la seva filla i abans de tornar a adormir-se va pensar “sempre més tindré aquesta mala sensació de no poder dividir-me?”


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.