FullSizeRender 24

La gelosia entre germans: com abordar-la

Quan la Mamá Contra Corriente em va preguntar si podria escriure un post pel seu blog, vaig contestar ràpidament que sí. Hi ha gent amb qui connectes ràpid, amb qui no fan falta llargues xerrades de cafè per saber si parles o no el mateix idioma. 

En primer lloc, espero no decebre a ningú si dic que tots els nens senten gelosia. Sí, tots, sense excepció. Dels germans o del pare, o de què els seus pares s’abracin, o dels avis, o d’un cosí, o d’un amic que un dia ve a jugar a casa…

Dic tan contundentment que tots els nens tenen gelos com que tots els nens en algun moment senten empipament, ràbia, alegria, felicitat, tristesa infinita, por… i un munt d’emocions més.

Amb la gelosia passa una cosa i és que moltes vegades no volem veure-la. No volem acceptar que el nostre fill gran està gelós, o el petit, tant hi fa. Volem pensar que no n’estan perquè no volem veure que pateixen per alguna cosa que, d’alguna forma, hem provocat nosaltres: que tinguin un germà.

O sigui que llavors passen aquestes coses com per exemple trobar-te a algú conegut pel carrer que acaba de tenir al seu segon fill i et comenta: “molt bé, el gran no té gens de gelos, en absolut”. Al cap d’un temps, us torneu a trobar i et diu “continuem molt bé, cap dels dos té gelos, s’estimen amb bogeria… Sí que a la tarda estan molt demandants i ploren sense motiu moltes vegades, però gelosia, ni parlar-ne!”. I jo dic… vaja, que estrany que aquests nens no estiguin gelosos l’un de l’altre havent de compartir el que més volen, o sigui, els seus pares!

I és que en la maternitat i paternitat el més dolorós és veure patir a un fill. Veure que ho passa malament, que sent coses que li provoquen malestar.

Si veiem que està estrany just quan ve a l’hospital a veure al seu germanet petit acabat de néixer, ens morim de culpa i de dolor. Perquè no volem! No volem que senti gelos: volem que el vulgui, que estigui content de tenir un germà, que entengui que l’amor entre germans és preciós, que entengui que en el fons, també ho hem fet per ells, perquè es tinguin l’un a l’altre…

Però en aquest moment, el gran només veu a un bebè que tothom diu que és tan maco, mamant la teta de LA MEVA mare, que està a l’hospital i no ve a dormir a casa MEVA, ni m’explica el MEU conte per anar a dormir, ni em fa un petó de bona nit, i que quan em desperto perquè he vist un monstre no hi és.

Crec que és important que deixem de tenir por a la gelosia. La gelosia no és ni bona ni dolenta. La gelosia és. I punt. Una emoció, com tantes d’altres, i s’ha de poder anomenar, ha de poder sortir… Si nosaltres tenim por a la gelosia, el nostre fill també en tindrà, perquè veurà que sent alguna cosa però que els seus pares no ho veuen o no volen veure-ho, i per tant, deduirà que és alguna cosa que NO hauria de sentir. I la gelosia, no és alguna cosa que s’esculli i que puguem dir “mira, doncs no en sento i ja està”.

De vegades no podem evitar-ho, és superior a la nostra voluntat conscient. No em direu que , vosaltres, d’adults, no n’heu sentit alguna vegada? El que senten els nostres fills, també ho hem sentit nosaltres. Però ells no tenen la capacitat de mentalitzar-ho, de racionalitzar-ho, de posar-hi paraules, de poder entendre què està passant. Per això és tan important que siguem nosaltres els que fem aquesta labor.

En primer lloc: veure els gelos, reconèixer-los com una emoció “normal” i acceptar-los. Fer sentir al nostre fill que ho acceptem a pesar que sentir això li faci males passades com enfadar-se moltíssim, picar, dir que no vol al seu germà o el que sigui.

Que sentim gelosia no vol dir que no estimem al nostre germà. Una cosa no té res a veure amb l’altra. Que el nostre fill faci molts petons al seu germà, que se l’estimi amb bogeria, que pregunti per ell quan no hi és, etc, no vol dir que NO senti gelosia. Pot estimar-lo i voler estar amb ell i al mateix temps, odiar-lo perquè el priva d’estar, tot sol, amb els seus pares. L’ambivalència, amb la gelosia, està servida.

EL PAPER DE LA PARELLA

Però passem a la pràctica. He dit que els gelos existeixen però no he dit que poden arribar a ser molt, però que molt molestos i interferir d’una forma bastant desagradable en la convivència familiar. Els gelos poden arribar a preocupar-nos moltíssim i per això és molt important prendre algunes mesures.

Per mi, el primer és perdre’ls la por i anomenar-los, ja ho he dit. Posar paraules al que està sentint el nen, explicar-li el que li està passant… “Ja veig què passa… estàs molest… em veus tot el dia amb el bebè en braços i això no t’agrada… t’agradaria que et fes molt més cas, oi?” Parlar d’això amb naturalitat, entenent que el nostre fill comprèn el que li diem, l’ajudarà. I a nosaltres també.

Però un altre aspecte importantíssim en aquest moment és el paper de la parella (home o dona, en el cas de parelles homosexuals). La parella com a peça clau per ajudar en la separació entre el fill gran i la mare. No en actitud de “deixa la mama tranquil·la que ara està amb el bebè” sinó com a pare que incrementa el vincle amb el seu fill atraient-lo amb activitats i aventures molt més xules i divertides que estar al costat de la mare mentre dóna el pit. M’explico.

La parella ha de tenir un paper actiu, han de guanyar-se al gran, entrant en el seu joc i al seu món (si és que no ho havia fet abans). Ha de saber proposar activitats interessants perquè el nen vegi les coses bones que té ser el fill gran. “Què tal si demà tu i jo agafem les bicis i ens n’anem a explorar un bosc que m’han dit que està ple de troncs per fer cabanes?” en cas que al nostre fill li encanti fer d’explorador i aventurer, per exemple. “Què et sembla si tu i jo anem a veure si fan alguna obra de teatre on surti algun personatge que et pugui agradar?” en cas que la nostra filla sigui una apassionada del tercer art.

El que sigui, mentre sigui atractiu, inspirador, i divertit per fer junts. Alguns faran manualitats, uns altres jugaran a disparar a monstres, uns altres aniran a buscar cargols o flors al bosc, uns altres… és igual. Tant és. Aquí l’única cosa important és que pare i fill comparteixin activitats on puguin gaudir, on puguin evadir-se, on ser gran sigui apassionant.

Que el fill gaudeixi de temps amb el pare tot sol serà molt enriquidor per a les dues parts. D’una banda perquè el nen veurà que és important per a ell, se sentirà ple. I per l’altra perquè el seu vincle s’anirà fent cada vegada més fort. I què més guanyem amb tot això? Doncs ajudem a la mare a vincular-se i fusionar-se amb el fill petit, amb el bebè, que és qui ara necessita estar fusionat amb ella. Els donem temps junts, els donem temps de relax, donem temps a la dona perquè pugui submergir-se també en el seu segon puerperi. I alhora, quan torna el fill gran, estem tots més relaxats i contents: cadascú ha tingut el seu temps en profunditat i exclusivitat i ara, que tornen a estar tots junts, poden intercanviar-se els papers: la parella va a banyar al petit, o l’agafa a coll i continua vinculant-se amb ell, i el gran pot gaudir d’una estoneta de mare en exclusiva i explicar-li tot el que han fet amb el pare, totes les aventures al·lucinants que han viscut aquesta tarda.

Quan neix el primer fill, moltes vegades les parelles no saben molt bé quin paper tenen en tot això. Veuen un bebè que només vol estar a coll de la mare i al seu pit, i es pregunten quan podran gaudir també del seu fill.

Doncs bé, parelles del món: quan neixi el segon fill el vostre paper està claríssim. Sou indispensables. Sou importantíssims. Ara sí que teniu treball a fer, ara sí que us necessitem actius, disponibles i divertits i optimistes perquè del paper que exerciu en tot això, de la vostra capacitat de guanyar-vos al gran dependrà també el benestar general de la família, a casa.

Alguns pensareu que no és fàcil. Potser no, dependrà de la situació familiar, de cada nen, de cada pare i mare… Cada casa és un món, direu. I és veritat. Però plantegem-nos la gelosia del nostre fill, com una oportunitat de posar-nos, tots, les piles. De ser més imaginatius, de vincular-vos més i millor, de transmetre i demostrar més amor fins i tot que abans.

La gelosia no té per què portar coses dolentes, en absolut. Pot ser un toc d’alerta: “aquí passa alguna cosa, abordem-ho”, i el que surti després pot ser meravellós.

Una família que ha hagut d’adaptar-se a la nova situació però que ho ha fet amorosament i com una cosa natural. Sense traumes, sense plors trencadors per cridar l’atenció. Sense el desbordament d’una mare en ple postpart que no sap com arribar a tot i que es mor ofegada per un sentiment de culpa colpidor. Sense pares absents que es perden en una casa plena de demandes i reclams que no van enlloc.

Mirem la gelosia amb uns altres ulls, amb una altra mirada, deixant de fer-nos por quan anem a buscar el segon, o ja el tinguem a casa, i integrem-la com el que és: una oportunitat per aprendre encara més i sobretot, estimar-nos més.

PER ACABAR

He escrit aquest text pensant en germans que es porten 4, 3, o 2 anys i mig de diferència. En cas que es portin menys, vol dir que el gran probablement encara està en etapa fusional amb la seva mare, la qual cosa complica una miqueta més les coses.

En aquest cas hem de tenir en compte l’edat del gran, pensar que encara és molt petit i entendre-ho, si es pot, encara més. Acompanyem-lo com ja he explicat: amb paraules, amb molt amor i comprensió. I quan pugui anar-se separant de la mare, que el pare agafi les regnes.

Els gelos tenen mil i una expressions: els nens poden picar, plorar, aïllar-se, tancar-se, convertir-se en molt extrovertits evitant a la mare, etc…

Dependrà del caràcter que tinguin, dependrà també de si hem acceptat anteriorment que plorin, si els hem acompanyat o no. Si se senten lliures per expressar aquestes emocions que segurament ja saben que són menys acceptades, estiguem atents als possibles canvis i a les possibles expressions d’aquesta gelosia.

De vegades no se’ns ocorre que allò que fa el nostre fill pot ser a causa dels gelos. Perquè potser també triguen a sortir; és a dir, els primers mesos no els notem i estem súper feliços pensant que el nostre fill no en té. Però quan el nostre bebè comença a gatejar i a estar més actiu, divertit i maco, llavors el gran comença a fer coses que no feia. I pensem “no, gelos no pot ser perquè ja els hauria tingut, sentit, expressat…”.

Per això, no abaixem mai la guàrdia. De la mateixa manera que l’alegria, tristesa, solitud, felicitat, van apareixent al llarg de la vida, potser, la gelosia, també. Fem-nos amics també d’ella…. ens serà més fàcil abordar-la!!!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.