Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Estimar-te. Estimar-te des del fons. Estimar-te amb la pell i amb els ossos. Estimar-te, per primera vegada, des de la invisibilitat del que només es pensa. Estimar-te des del tacte, després: beneïdes mans, que podien tocar-te. Estimar-te per tot i per res. Perquè no puc fer altra cosa, perquè amb això, no hi ha escapatòria.
Comencem per explicar què és un atac d’amor: és aquell moment, inesperat, que no ve a tomb, en què comences a sentir alguna cosa que es mou a dins i que et fa dir “t’estimo” o et fa córrer a abraçar, petonejar o acariciar algú perquè noti com te l’estimes. Els atacs d’amor sempre són espontanis i el qui els rep no n’està mai previngut. Poden passar a costat de la persona que suscita l’atac o també quan s’està sol només pel fet de pensar-hi. Davant d’un atac d’amor s’ha d’actuar sempre perquè si es reprimeix o es bloqueja dins del cos, pots estar segur que aviat t’arribarà alguna contractura a l’esquena o et sentiràs frustrat, perquè aquell torrent d’energia en forma d’oxcitocina pura no haurà trobat via lliure.
“T’estimo, Laia. Ho saps?” “Sí, mama, ho sé. M’ho has dit milions de vegades”. I sí, és veritat. Li he dit milions de vegades des que fa gairebé 6 anys va néixer. Li havia dit milions de vegades més mentre era dins la panxa. Possiblement, el mateix nombre de vegades que li ho vaig dir a la Lua, que també m’ho sent repetir dia rera dia: “Lua, t’estimo”.
Quan cries amb respecte i vincle hi ha dies que són durs. Quan són bebès, hi ha dies que ploren sense parar perquè els passa no saps què i els bressoles, els alletes, els passeges… Nits que es desperten més vegades de les que creies possible, dies que s’enfaden i protesten i sembla que a tot el que tu dius ell respon “NO”. Perquè hi ha dies que estàs cansada i no pots amb la teva ànima. Que t’agradaria tenir el sopar fet, la cuina recollida, la casa en perfecte estat de revista, la roba plegada i als armaris, etc. Que t’agradaria tenir allò de la feina resolt.
Dissabte vaig assistir a la jornada de Dona Llum “De l’embaràs al puerperi, suport emocional continu per mare i nadó” i de tot el que s’hi va dir, el que més em va arribar va ser un concepte esmentat per l’antropòloga Serena Brigidi: La gestió de l’absència. Més enllà del context en què ella en parlava, aquestes paraules m’han anat fent runrun tot el cap de setmana. Fa molts anys, una persona que havia perdut feia uns mesos a la seva mare, em deia que en cap moment des de la seva mort l’havia sentit “propera”, entenent com a propera el fet de sentir-la present, a prop, en connexió o contacte i això li provocava una buidor immensa. Aquell dia vaig pensar que no m’agradaria sentir el que ella sentia ni tampoc que els meus fills (si un dia arribaven), experimentessin això després de la meva mort.
Que difícil és a vegades ser mare. (I ho dic així, d’entrada, perquè ningú digui que mai vaig avisar). Que difícil és no enfadar-se quan a davant tens el teu fill que fa exactament el contrari del que volies que fes. Que difícil que és no prendre-t’ho com una ofensa, dir-te “no és res personal, és petit”. Que difícil que és topar-se amb la seva ràbia incontrolada, el seu esclat d’emocions, el seu malestar que tot ho tomba. Que difícil que és acompanyar de prop, ajupir-se, no jutjar, callar.
L’altre dia vaig anar a ajudar a una parella que feia hores que havia tingut el seu bebè i que tenia dificultats per agafar-se al pit. Vaig tornar a aquella planta de maternitat on tantes hores i dies m’hi vaig passar pel naixement de la Lua. Quan el bebè va haver mamat perfectament dels dos pits, vaig marxar de l’habitació sentint-me afortunada d’haver pogut ajudar aquella família que acabava de néixer… i mentre passava per aquell llarg passadís amb tots els llits plens de mares i pares que acabaven de tenir un fill, vaig pensar que a tots ells els escriuria això:
Quan les meves filles siguin grans sé que hi haurà moments de la seva criança que no recordaré, i en canvi, sé que d’altres els tindré gravats a la memòria per sempre. Aquest cap de setmana he tingut dos moments d’aquests, dels que em sembla que recordes encara que passin cinc anys, i deu, i vint. Estic puèrpara. Fa només 8 mesos que vaig tornar a ser mare i això vol dir que no hi ha filtres en mi, que tot ho visc sense sedaç. Les emocions m’abracen dia sí, dia també i jo intento ballar amb elles.
Per més posts que escrigui, mai podré descriure-us com m’agrada tenir dues filles. Quan estava embarassada, algun dia em van sorgir els típics dubtes de dona a qui les hormones li juguen males passades. Recordo un dia que li vaig dir “i si després no sóc feliç? i si no som feliços?” A estones (moltes), em costava imaginar com seria tenir la Lua a casa. Les amigues (pràcticament totes amb 2 fills o més) m’explicaven com era; que anaven de cul, que quan no dormien per un, no dormien per l’altre, i mil coses més. I jo els deia “voleu fer el favor de deixar d’espantar-me?” per tot seguit dir-me “no, si és molt xulo!” i rèiem.
“Quant fa que has trucat?” Aquesta sóc jo, impacient, preguntant al meu marit sobre aquesta noció de temps que a mi (encara sota l’efecte de mil calmants degut a la cesària) i a ell ens passava a velocitats diferents. Estava impacient perquè ja érem a l’habitació, jo amb la Lua encara pell amb pell damunt meu, i frisava perquè arribés la Laia, la seva germana.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada