por Archivos » Page 2 of 3 » Míriam Tirado, consultora de crianza

De 0 a 1 anys

Ombres

Normalment, quan penso en les ombres és de nit, perquè segur que ja ho sabeu, de nit les ombres (encara que no ho sembli), són més grosses. Estic en ple embaràs i puc dir que fins ara m’han visitat poc o gens, però no sóc ingènua i sé què implica un puerperi viscut a consciència, quan et deixes anar al que és i a l’aprenentatge enorme que et pot aportar aquesta etapa. Aleshores les ombres poden ser grans, i venir-te a veure quan menys t’ho esperes o quan més vulnerable et sents. I quan penso en aquestes, en les ombres que potser algun dia han de venir, m’entra una fibladeta al cor i intento agafar aire.

Llegir més >>

1 d'octubre de 2013 No hi ha comentaris

Embaràs

La Laia i tu

El dia que vam explicar a la teva germana que eres dins la meva panxa va semblar contenta, però no va parlar gaire de tu. Nosaltres vam decidir que en parlaríem només si ella ho feia perquè no volíem atabalar-la, encara faltaven gairebé 9 mesos d’embaràs, o sigui que no hi havia pressa. Cadascú va assimilant les notícies a la seva manera, i volíem respectar el seu ritme. Érem de vacances i al cap de poc va arribar un dia que va començar a estar excessivament demandant. Sospitosament demandant. “Mama, mira’m, mama, mama, mama, mira’m, papa, papa, papa, papa”, constantment. Jo estava molt cansada, aquell cansament que ja et vaig explicar, i tanta demanda m’era difícil de sostenir. Però ho feia. Com podia, però ho feia.

Llegir més >>

23 de setembre de 2013 No hi ha comentaris

Emocions

Minuts eterns

Fa uns dies vam anar a Barcelona. Era diumenge i feia sol. El dia convidava a estar a fora i passejar, fer allò que es fa de vegades els diumenges. Vam anar a dinar, després a caminar una mica vora la platja i després vam decidir acostar-nos fins al Maremàgnum perquè vam recordar que allà hi havia uns cavallets on podia pujar la Laia (que per cert, li encanten). Estava tot ple de gom a gom, ple de turistes i de no turistes. Alguns prenent el sol, d’altres passejant com nosaltres… a rebentar, vaja.

Llegir més >>

24 d'abril de 2013 No hi ha comentaris

Emocions

Tancament o obertura?

Quan passa una desgràcia, automàticament el que ve és por. Por de què et pugui passar a tu, de què pugui passar als teus. Si ets empàtic, ressones amb el dolor de l’altre i això, encara que no volguem, a vegades ens aterra. I la por, ja ho sabem, és tancament. Ens tanquem un mica al present, evidentment que per protegir-nos. És una reacció natual que no ens hauria de preocupar sempre i quan aquest tancament no es perpetuï, sempre i quan aquesta por no ens acompanyi més del que seria “raonable”.

Llegir més >>

7 de febrer de 2013 No hi ha comentaris

Consells i reflexions

En aquests temps inestables…

Sembla que últimament estiguem vivint un temps molt inestable. Va tot extremadament ràpid i és ja pràcticament impossible fer previsions. Abans un més o menys podia estar segur de si tindria feina d’aquí un any, de quins ingressos aproximats tindria i de com seria, a grans trets, la seva vida. Ara no. Ara tot es mou a un ritme vertiginós i davant de tot això… què passa, com ens afecta, com hem d’actuar?

Llegir més >>

27 de setembre de 2012 No hi ha comentaris

Criança conscient

El mal company

Quan entres al món de la maternitat i la criança de sobte t’adones que en un cantó de l’espatlla se t’hi ha instal.lat un homenet petit i geperut, emprenyador i mal company que tot sovint apareix i et diu allò de: “vols dir que això no ho estàs fent malament?”, “ui, ara l’has cagada…!”, “vols dir que és normal això que fa el teu fill?”, “uf… com et deixes prendre el pèl!”… És un homenet del sac sí, amb un sac carregat de por, de frases escoltades una vegada i una altra al llarg de la nostra vida, d’anys i panys d’inèrcia en això de criar els fills, i on també hi ha lloc per les nostres mancances, frustracions i projeccions.

Llegir més >>

25 de juliol de 2012 No hi ha comentaris

Maternitat conscient

Instint

Una nit, en plenes vacances a la costa atlàntica francesa, de sobte em vaig despertar amb un soroll bestial que em va costar reconèixer. Estava profundament adormida i no sabia què estava passant: el cor semblava que m’hagués de sortir per la boca i el primer que vaig fer, en milèssimes de segon, va ser saltar sobre la Laia i protegir-la amb el meu cos. La vaig abraçar i aleshores ho vaig saber: era un avió militar trencant la barrera del so. Ell i jo estàvem totalment desperts i espantats, no perquè no l’haguéssim sentit mai aquell soroll, sinó perquè eren les tres de la matinada i ens havia fet un ensurt de mort. Ella es va moure, es va arraulir contra el meu cos i ni tan sols es va despertar.

Llegir més >>

18 de juliol de 2012 No hi ha comentaris