Puerperi
El cos i el postpart
16.12.2014 Torno a estar en aquell moment. En aquell moment en què el teu cos sembla que vagi per
15 de December de 2014
No Comments
Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
16.12.2014 Torno a estar en aquell moment. En aquell moment en què el teu cos sembla que vagi per
Quan les meves filles siguin grans sé que hi haurà moments de la seva criança que no recordaré, i en canvi, sé que d’altres els tindré gravats a la memòria per sempre. Aquest cap de setmana he tingut dos moments d’aquests, dels que em sembla que recordes encara que passin cinc anys, i deu, i vint. Estic puèrpara. Fa només 8 mesos que vaig tornar a ser mare i això vol dir que no hi ha filtres en mi, que tot ho visc sense sedaç. Les emocions m’abracen dia sí, dia també i jo intento ballar amb elles.
Dilluns a la tarda anàvem totes tres pel carrer quan de sobte sento darrera meu “aquesta nena ha de tenir fred, pobra, tan poc abrigada”. Em vaig girar i vaig veure una senyora d’uns 65 anys i una noia de 30 i pocs. Parlaven de la Laia que, és cert, no duia jaqueta, només duia un jersei de llana: ni gorro, ni bufanda, ni jaqueta. Em va sobtar que ho comentessin amb veu tan alta, un to que evidentment jo podia sentir. Vaig fer un somriure en girar-me perquè en aquell moment, francament, em va fer gràcia que ens “critiquessin” amb aquella alegria…!
Que aixequi la mà qui alguna vegada al llarg de la criança dels fills no hagi pensat “on m’he ficat?” i hagi tingut temptacions d’apretar a córrer. Les circumstàncies poden ser diverses: després d’un part terriblement complicat, en una nit de plors que sembla que no s’hagin d’acabar mai, la primera vegada que està malalt i no sabem què té, ni què fer… en l’etapa de les enfadades per tot, etc. Cadascú tindrà aquell moment en què va sentir que no se’n sortiria, que allò era horrorós, que no podria sostenir-ho i tirar endavant.
Per més posts que escrigui, mai podré descriure-us com m’agrada tenir dues filles. Quan estava embarassada, algun dia em van sorgir els típics dubtes de dona a qui les hormones li juguen males passades. Recordo un dia que li vaig dir “i si després no sóc feliç? i si no som feliços?” A estones (moltes), em costava imaginar com seria tenir la Lua a casa. Les amigues (pràcticament totes amb 2 fills o més) m’explicaven com era; que anaven de cul, que quan no dormien per un, no dormien per l’altre, i mil coses més. I jo els deia “voleu fer el favor de deixar d’espantar-me?” per tot seguit dir-me “no, si és molt xulo!” i rèiem.
Quan ja ets mare, el part d’algú molt proper és una remoguda. Tot sovint en forma de nerviosisme: sabem que està de part i passen les hores i no arriba aquella esperada foto de mare i bebè amb el missatge de “la Martina ja ha nascut, ha pesat 3,500 (per què sempre diem el pes?) i estem molt feliços”. Quan dic algú proper vull dir algú MOLT proper: una germana, una amiga que ens estimem molt, una cunyada, etc. D’altres vegades el que surt és il·lusió: estem contentes i com si flotéssim perquè està a punt de néixer algú que ens estimarem molt. Perquè serem tietes, o gairebé, d’un bebè que intuïm que apreciarem moltíssim.
Si heu alletat els vostres fills, sabeu que la teta cura. La teta cura l’enyor de la mama, la teta cura els cops al cap quan aprenen a gatejar, la teta ho cura… tot. Quan enyoren, quan es fan mal, quan s’enrabien o quan tenen algun disgust, els nens que fan teta, es curen. Perquè el pit és llet calentona, és escalf, és pell, és contacte, és consol i a més, és analgèssic. De tot això us n’he parlat en molts posts que trobareu a la categoria de “Lactància”.
Busco la definició que més s’escau a la història i és aquesta: “se trata de un acontecimiento en la vida del sujeto, una experiencia vivida que aporta, en muy poco tiempo, un aumento tan grande de excitación a la vida psíquica, que fracasa toda posibilidad de elaboración”. Això és el que em passava a mi. M’havia estressat tant tot el que havia passat, aquella setmana de dormir tan poc, de sentir tantes coses i de tenir tan poc temps per elaborar tot el succeït que un cop vaig ser a casa va arribar l’estrès.
El post d’avui és un post diferent. És un post que puc escriure ara, 7 mesos després de parir la Lua perquè hi ha hagut el temps i l’espai per deixar reposar tot el que va succeir. Deixar-ho reposar, prendre consciència, endreçar, posar a lloc, entendre i positivar. Però per poder realment posar tota l’experiència on toca, necessito escriure això que escriuré.
Feia dies que jo no preguntava res sobre quan ens donarien l’alta; m’ho havien deixat molt clar, eren 7 dies. 7 dies significava que podríem marxar cap a casa el divendres. Era dijous al matí i la pediatra va donar l’alta a l’última mare amb qui més ens havíem fet aquells dies. Les altres dues amb qui havia tingut més relació ja eren a casa. O sigui que en aquella sala de neonats tan plena quan vam ingressar, només hi quedaven dues nenes prematures, una nena a la UCI i la Lua.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada